La premissa és tan succinta com inquietant: preferim ser feliços o saber la veritat? Buf… És terrible perquè l’una exclou l’altra: som feliços només en la ignorància i desgraciats en la veritat. Marc Artigau s’endinsa en un mon tan enfangat com el de la memòria des del concepte de resurrecció, de la reaparició, en forma d’intel·ligència artificial, de persones desaparegudes. Els personatges d’Una habitació buida tenen la possibilitat d’omplir-la amb els seus fantasmes, amb allò que no han pogut viure; potser tal i com ho fem tots quan acudim a la ficció per emplenar els buits de la nostra experiència vital.
Tres històries s’entrecreuen en aquest joc d’autoengany, de vegades amb un to massa ingenu i no sempre ben resolt formalment, però amb la capacitat de deixar una estela de melanconia, de desesperança i també d’esperança… El muntatge de Joan Maria Segura guanya en intensitat amb la música de Clara Peya, que torna a escriure un manat de cançons superlatives, de nivell West End, que entren per cada por de la pell i t’envaeixen definitivament. Els cantants brillen amb cada peça i ensamblen les veus amb una precisió estranyíssima tenint en compte que era el dia de l’estrena.
Potser ha mancat sobrietat en alguna de les interpretacions, passades d’afectisme, però amb un dir clar, brillant, enlluernador. Una amiga molt sàvia em deia: què hauria passat si l’obra hagués estat 100% cantada? Miraré de somiar-ho mentre taralejo encara avui les cançons de la Peya, que és d’un altre planeta.