Xavi Pijoan

Sovint el teatre mostra l’horror que irromp en la quotidianitat, però és menys habitual que l’angoixa, el depriment en formi part, sense espetec, com quelcom inherent a la vida dels personatges. A La reina de la bellesa de Leenane, el tedi ja ha esdevingut aversió (de la Maureen cap a la seva mare, del Ray cap a la mare de la Maureen; però també del Ray cap a la pròpia Maureen), i l’espectador té la sensació que el rebuig que es provoquen els uns als atres és immanent a l’esperit d’una societat, de Galway, de la Irlanda rural, del món. És rancúnia ancestral i, el que és pitjor, assumida fins al punt que s’expressa amb total desinhibició. Manrique pensa una […]

1. No conec el text de David Grieg, però tinc la impressió que la traducció d’Helena Tornero (omnipresent aquesta temporada a la cartellera barcelonina) és afinadíssima. La fluïdesa de la narració i la precisió lèxica així m’ho fan pensar si més no. No conec el text, insisteixo, però la història que se’ns explica ens arriba amb desequilibris i no per les cançons que saltegen la representació, sinó perquè és dubitativa a l’hora de posar el focus en la teòrica protagonista de la història, de qui l’espectador troba a faltar saber-ne més. 2. Quina experiència més potent quan el teatre es decideix a representar, no només la vida d’algú sinó les vides que aquest algú podria haver dut a terme, quan […]

Reconstitution conta la història d’un fracàs anunciat, conegut a la bestreta. La peça que Rambert ha escrit per encàrrec de Véronique Dahuron camina per on també ho fa La recherche… proustiana, a la busca d’una sensació primigènia, però des d’un cos envellit i una vida a les espatlles. Un viatge que ha de ser necessàriament infructuós perquè és incompatible amb l’experiència vital. La parella protagonista se cita en un espai que han llogat per a reproduir les circumstàncies del primer encontre, i Rambert imagina una escenografia freda, que recorda un quiròfan, buit de sentimentalisme. El teatre i els seus elements constitutius es fan present, els fan presents els personatges, no se n’amaguen, perquè el fet teatral serà, en última instància, […]

La bona persona de Sezuan ens parla de les dificultats per viure en un món ple d’injustícies. La justicia només pot implantar-se adoptant els mecanismes del mal que mira de combatre. La She Te, la bona persona, és premiada pels déus i alliberada de l’esclavitud sexual a què s’ha vist abocada, però la seva missió és ostaculitzada per una societat despietada. Per a resoldre aquesta contradicció Brecht recorre al desdoblamiento, a la máscara: la doble moral. Broggi posa èmfasi en el contingut religiós de l’obra en el personatge de Shen Te com a figura expiatòria, i en els tres déus absolutament occidentalitzats perquè ens hi puguem sentir inclosos. D’altra banda, crea una atmosfera vibrant de personatges que vénen i van, […]

El desprestigi del teatre comercial té a veure moltes vegades amb els prejudicis que allò de «per a tots els públics» genera en el món teatral més avesat. Seria bo que comencéssim a afrontar-lo com un gènere, amb les seves característiques determinades, els elements constitutius de gènere… i no com un succedani del teatre «de veritat». Malauradament, aquest teatre més convencional i amb el focus posat de manera exclusiva en l’entreteniment (insisteixo en que em sembla lícit) es veu llastrada per projectes que escullen el traç gruixut i el camí més curt per atraure els espectadors. La tendresa escull el groller, el masclisme i l’homofòbia per a aconseguir la complicitat del públic, i se’n surt. En lloc de revisitar Shakespeare […]