Xavi Pijoan

Àngels a Amèrica com a profecia, o com a sortilegi, o com a visió. Hi ha textos que tenen la capacitat de quedar-se arraulits dins el repertori internacional per a reaparèixer, quan cal, en forma de reverberació o de presència amb poder per a donar llum a un moment donat de la història. En aquest cas, el miracle consisteix en la facultat de prefigurar unes circumstàncies que descriuen el nostre present. David Selvas proposa una posada en escena perspicaç en què l’Amèrica moribunda de Kushner és també el germen de l’ascens del neocapitalisme liderat per Reagan i Thatcher que començava a arrasar els avenços socials assolits les dues dècades anteriors. La SIDA com a epidèmia, com a plaga i com […]

La família Coleman té ressonàncies d’altres famílies excèntriques de la ficció americana clàssica: la família Sycamore de You can take it with you (Frank Capra, 1938) o la família Lord de Philadelphia Story (George Cukor, 1940). Els Coleman, però, es mouen en territoris molt més ombrívols, gens amables, que sovint esdevenen arenes movedisses per als personatges, per als actors i també per al públic. El text de Tolcachir exigeix precisió a l’hora de ser dit. El ritme ho és gairebé tot a L’omissió…, i no pel què fa a la velocitat, sinó per encertar el moment d’entrar i, a la vegada, reaccionar a l’actitud dels altres personatges. En aquest sentit destaquen Sergi Torrecilla i Roser Batalla, amb un enorme sentit del compàs […]

Un text nou de Lluïsa Cunillé és, i ho hauria de ser més, un esdeveniment important. En una obra tan prolífica i de tant pes com ho és la de l’autora de Barcelona, mapa d’ombres o Islàndia s’hi poden resseguir els elements que conformen una poètica personal i complexa escènica de Xavier que també és […]

Eduard Farelo és un joglar que canta una història des de fa 2800 anys amb l’esperança que un dia pugui deixar de cantar-la. El joglar rememora uns fets que reverberen en la Humanitat des del principi. El joglar interpel·la directament els espectadors (potser de manera poc subtil) per assegurar-se que prenem consciència que la història que explica no és tan antiga com sembla. Però la Ilíada també és el principi de la ficció escrita, i l’actor és conscient de aquesta altra reverberació al llarg de la història de la literatura. Les tauletes d’argila d’Homer deixen uns estela que defineix els contorns de la cultura occidental que el joglar s’esforça per cantar, per dir, com una mena de salmòdia que és […]

L’atracció que el gest exerceix sobre l’espectador apel·la a quelcom instintiu, atàvic, que roman esmorteït en algun lloc, i, de sobte, treu el cap, i quan ho fa, ho fa amb un grau d’intensitat incommensurable. Perquè això sigui així, han de passar algunes coses. A Lubbert, Inda Pereda fa que en passin unes quantes. El primer home, de Pereda, és un personatge elaborat, no només mitjançant la tècnica gestual, sinó a partir de la presa de consciència de la relació entre el cos i l’entorn, i la capacitat de l’actor (en aquest cas) per a fer visibles els espais que vol que imaginem. D’altra banda, neteja de psicologismes el personatge i posa l’èmfasi en la part més física, en la fisicitat […]