Carles Armengol Gili

En ocasions hi ha obres de teatre que es converteixen en un fenomen global, en aquella peça que cal veure i que, per tant, és de representació quasi obligatòria en qualsevol ciutat que vulgui estar en primera línia. «Venus in fur», de la que ja s’ha rodat la pel·lícula, entra en aquest selecte club que també inclou títols com «Arte», «Un Déu salvatge», «L’habitació blava», etc. Són obres dispars però que tenen intencions similars i acaben representant-se quasi de la mateixa manera, transcendint fins i tot la seva pròpia qualitat i intentant semblar millors del que realment són. A la representació del Goya es poden veure totes les virtuts d’aquest tipus d’obres… i també tots els defectes. Sigui com sigui, […]

Algú podrà dir que aquesta obra de Rodolf Sirera ha quedat superada pels anys, ha perdut efectisme o simplement esdevé feixuga i discursiva. Aquest algú potser podrà tenir raó si parla d’altres muntatges de l’obra, però segurament la perdrà si parla del muntatge que ens presenta ara Mario Gas. I és que aquest cop se’ns serveix el verí amb molta elegància, un ambient de thriller exemplar i una direcció d’actors exquisida (recordem que Miguel Ángel Solà i Daniel Freire són dos gats vells… i argentins, que se les saben totes). Molt recomanable pels que encara van al teatre a enamorar-se de les paraules i d’uns bons intèrprets.

“La flauta màgica” deu ser l’òpera que més adaptacions “teatrals” deu haver tingut de la història. A casa nostra es recorda la mítica adaptació del Lliure, la fantasia musical d’”El somni de Mozart”, la versió minimalista que ens va dur Peter Brook i, per descomptat, la visió de Comediants, que tot i ser representada com a òpera destil·lava teatre pels quatre costats. Ara Dei Furbi ens porta la seva aproximació, que esdevé juganera, enginyosa i divertida. Amb poquíssims elements, sense cap instrument musical, una imaginació propera al teatre familiar i una gran càrrega d’ironia, els sis actors-cantants defensen el joc amb molta competència. Una joguina realment llaminera que agradarà a un públic molt ampli.

Tot muntatge de «Luces de bohemia» requereix llums -les que posen les encertades i punyents paraules de Max Estrella- i unes quantes ombres -les que proporciona l’ambient sòrdid i empobrit del Madrid de la Restauració. Aquesta versió de la companyia Teatro del Temple potser ens aporta un ambient massa fred i immaculat com per posar-nos en situació (l’escenografia i vestuari no ajuden gaire), tot i que cal dir que el treball de direcció és notable i que els actors brinden un conjunt interpretatiu cohesionat i unitari. No cal oblidar que el muntatge porta sis anys donant voltes i que ja l’han vist, en tot l’estat espanyol, més de 80.000 espectadors.

Adaptar un clàssic a l’època actual comporta riscos i pot contribuir a que l’argument grinyoli en un moment o altre (se suïcidaria Hedda Gabler a dia d’avui?). Si s’accepta la proposta, però, es pot gaudir -i molt-, de l’aventura. En aquest cas, David Selvas ens proporciona una Hedda moderna, salvatge i seductora… i més malvada que psicològicament complexa. Laia Marull es lliura al paper amb valor i entusiasme, sense cap mena de xarxa ni protecció. El resultat és desbocat i estèticament colpidor. No us decebrà ni us deixarà indiferents.