Carles Armengol Gili

Marry me a little ve a demostrar que amb el que Stephen Sondheim llença a les escombraries o bé tanca en un calaix es pot construir un musical preciós i emotiu. Fa exactament 20 anys, Nina i Pep Anton Muñoz ja van fer-ne una versió en català dirigida per Pere Planella. Si aquella tenia el to dels musicals catalans dels noranta, aquesta ve a ser una versió encara més sòbria, minimalista i elegant de la història dels dos veïns que comparteixen soledat i desamor durant un cap de setmana. Toni Viñals i Mone Teruel -esplèndida vocalment i també com a actriu- compleixen al cent per cent amb la proposta, molt ben acompanyats del pianista i director musical Xavier Torras. Tot […]

Tot i tenir un començament erràtic i algunes veus en off que sonen massa falses, Ojos verdes és un espectacle que captiva a poc a poc a l’espectador i acaba portant-lo al terreny on millor es mou, el del musical. És possible que aquest encís progressiu es produeixi per les cançons populars o bé pel carisma de tots els actors -especialment, pel d’un pletòric Marc Vilavella-, però també per la càrrega emotiva que desprèn l’última part de l’obra. Una part, per cert, que es resol amb idees i enginy (el retrat de la guerra amb un parell de cançons o el relat de la repressió a partir de titelles) i que acaba amb una magnífica interpretació de «La bien pagá», […]

Naïf està plena de llocs comuns dins del clown, però també té moments singulars… i sobretot té màgia. No acaba de ser un espectacle perfecte, i fins i tot a vegades resulta un xic desequilibrat (la pantalla de vídeo o el moment de la cançó no sempre encaixen amb la història general) però el cert és que quan es produeix la connexió entre actor i públic les pegues perden gran part de la seva importància. A més, Toti Toronell és un clown de gest petit però d’una sensibilitat i una empatia enormes, molt ben acompanyades en escena de la música en directe d’Albert Dondarza. Tot i que jo tampoc sóc un expert en el gènere, sí sé que aquest espectacle […]

No fa pas massa temps alguns presos d’ETA van decidir entrevistar-se amb els familiars de les seves víctimes per demanar perdó. Aquesta obra va sobre aquells fets, i també sobre la por i el dolor en un sentit més ampli. Tot i no ser una peça rodona (què hi pinta el personatge del mediador; per què no s’exprimeix més la conversa del terrorista i la política) i estar llastrada per una interpretació que es queda massa en la superfície, La flor de paper té el mèrit de ser teatre immediat i generador de debat. I és que el teatre té el dret i el deure de ser testimoni del temps que li toca viure, de recollir els fets que ens […]

Juan Mayorga és possiblement el dramaturg més important que hi ha actualment en llengua castellana. La seva ja extensa obra, la seva projecció internacional i una infinitat de premis (el Premi Nacional de Literatura Dramàtica és el més recent) són les seves cartes de presentació. La seva obra no és senzilla i sovint apareix en tots els seus escrits, de forma inevitable i enriquidora, el seu bagatge de filòsof. A Himmelweg la complexitat no és tan aparent, però per poc que t’hi endinsis veus de seguida que és una història sobre la història, però amb un peu en el present; és també una peça metateatral, o un joc de miralls, o una nina russa que guarda dins seu un munt […]