Carles Armengol Gili

El principi de tot bon espectacle és per a mi una història que s’aguanti, que m’interessi. Després s’hi afegeix tota la resta: actors competents, direcció encertada, escenografia adequada, etc. L’última de l’autor i director Josep Maria Miró ho té tot, i la cosa no era pas fàcil perquè jugar amb temes delicats (en aquest cas la pederàstia) sempre obliga a saltar tòpics i esculls diversos. El resultat és brillant, amb interpretacions de primer nivell (que bona és Roser Batalla!) i un text que convida a reflexionar i a fer la xerrada un cop surts de la sala. Molt de teatre, amb molt pocs elements. Un èxit.

De la unió del polifacètic Marc Rosich amb el músic Guille Milkyway (La Casa Azul) i l’eurovisiva Beth Rodergas en podia sortir qualsevol cosa. Finalment tenim un espectacle familiar -abans se’n deien «infantils»- que conté missatge i melodies pop encomanadisses. És cert que podria passar per un cosí petit -o gran- del Club Super3, però també és un entreteniment que satisfà els petits i pica l’ullet als adults amb temes com la preservació del medi ambient o l’alienació que provoca la televisió en el nucli familiar. Per tant, missatges que vénen del passat en un musical clarament orientat al públic del futur.

Dóna gust retrobar-se amb un text de Calderón muntat amb ganes, passió i idees. Tot i que està treballat des d’un punt de vista clàssic i formal, res entrebanca l’acció dramàtica ni el magnífic vers. És més, gaudireu de dues hores de gran teatre i tindreu com a regal una de les interpretacions més elogiades dels últims anys, la de Blanca Portillo en el difícil paper de Segismundo. L’actriu s’aboca en cos i ànima a un dels millors personatges de la literatura, transcendint el sexe i anant a buscar l’essència d’un home lligat amb les cadenes de la raó i del control. No perdeu l’oportunitat de tornar a gaudir d’un dels textos més rics i profunds de tota la història […]