Carles Armengol Gili

Carta al padre, de Franz Kafka, es uno de los documentos epistolares más perturbadores del siglo XX, puesto que supone una larga lista de reproches del autor de Praga a su progenitor y ejemplifica algunas de las obsesiones del escritor. Desconozco si el espectáculo de Susanna García-Prieto y Alex D. Capo nació con la voluntad de poner voz a estas palabras o bien si las palabras en si fueron elegidas para ilustrar el exorcismo que se nos presenta en escena. Sea como fuere, el hecho de presentar el texto de Kafka como resultado de un experimento parapsicológico es realmente ingenioso y muy efectivo. Es cierto que se echa en falta un desenlace más contundente o un mejor encaje estilístico, pero […]

Gabriel Córdoba estrena nou registre, i el cert és que ens ha sorprès. Aquest showman i monologuista, que ja havíem vist a Esperanto-te, sovint opta per la comèdia dramàtica quan escriu, dirigeix i interpreta teatre. Vidas prestadas és una obra ben escrita, on es combina molt bé la comèdia amb reflexions sobre el teatre i la vida… o bé sobre el teatre com a modus de vida, que de fet és del que va el text. En aquest sentit, el ritme està molt ben dosificat i els dos únics personatges es complementen a la perfecció, tot i les seves suposades diferències… I dic suposades perquè en el fons són dos personatges que lluiten per una mateixa passió, però des de […]

L’últim espectacle de Pere Hosta -un clown poc habitual i força allunyat de convencionalismes- és un estrany i, a estones, divertit documental ornitològic… vist des dels ulls d’un pallasso. L’actor se’ns presenta al començament amb unes grans ales, i després d’un suposat ritus d’aparellament per a aus ens va explicant una sèrie d’anècdotes i històries d’ocells que arrenquen les primeres rialles. El muntatge està fet amb gràcia i rigor, però en ocasions l’humor absurd es fa tan absurd que provoca estranyesa i allunya més que atrau. També cal tenir en compte el gran ús que fa l’espectacle dels audiovisuals, realitzats en aquest cas pel cineasta Isaki Lacuesta -Cravan versus Cravan, La leyenda del tiempo o Los pasos dobles-, que últimament […]

Deia Lluís Pasqual en alguna entrevista que El rei Lear és com una catedral del teatre, i el cert és que veient-la t’adones que és una obra immensa i monumental sobre la condició humana, a l’igual que Hamlet o La vida es sueño. També podem dir, un cop vista la representació del Lliure, que tant Pasqual com Núria Espert han posat les bases per a una gran catedral, sòlides i consistents, ja que és impossible enfrontar-te a una obra com aquesta sense les idees molt clares i una gran dosi de valentia. Des de la primera escena, aquest Lear imprimeix una gran força. Veiem l’entrada d’Espert amb la seguretat que donen els anys (quasi vuitanta, no cal oblidar-ho) i l’experiència […]

Aquesta obra de Donald Margulies va rebre el Premi Pulitzer l’any 2000, i encara que hagin passat uns quants anys i la peça tracti d’un tema tan «trillat» com les relacions de parella i les infidelitats, val a dir que es tracta d’un text que va al moll de l’os de la qüestió i deixa anar reflexions força interessants. L’obra ha estat molt representada des d’aquell moment (fins i tot hi ha un telefilm protagonitzat per Andie MacDowell, Dennis Quaid, Greg Kinnear i Toni Collette), i ara ens arriba de la mà d’una companyia andalusa i un director argentí. El cert és que la barreja funciona, i l’empremta de Daniel Veronese queda clara des del primer segon. L’omnipresència dels actors […]