Andreu Rami

Con sus más y sus menos, todos esperamos que (dentro de mucho tiempo, por favor) nos llegue la hora de morir de forma plácida y serena. Rotunda como la última frase de un buen libro. Que el chimpón nos pille con el tintero vacío y la mochila llena de grandes experiencias. Que el amor forme un lazo indestructible con los que hayamos escogido por el camino. Alguien importante ha cumplido esa suerte de deseo colectivo: Arturo Mompou Cirera, protagonista y alma, que en paz descanse, de ¡Adiós, Arturo!. Él vivió lo que quiso, como quiso. He did it his way, y no podía irse al más allá con una despedida mediocre. Lo nuevo de La Cubana es una fiesta mayúscula, […]

La adaptación que Àngel Llàcer y Manu Guix han hecho del famosísimo cuento existencialista El Principito (Antoine de Saint-Exupéry, 1943) ha ganado a pulso el éxito y el amor de miles de espectadores desde que se estrenó el año 2014. La proeza del texto es que hace de la complejidad de la vida un viaje poético, divertido y muy emocionante. El tándem Llàcer-Guix entiende a la perfección el alma del bestseller y plasma en el escenario los pasajes más significantes con respeto hacia el original, y el sello personal que los hace uno de los activos creativos más interesantes de casa nuestra. Narran la historia sin edulcorantes, accesible para pequeños, pero con un lenguaje y contenido profundo y simbólico que, […]

Com aquella malintencionada pregunta que descol·loca als infants de «qui t’estimes més, el papa o la mama», triar entre gags del Tricicle resulta igual de difícil i compromès. L’enormíssima producció d’aquests tòtems de la comèdia gestual és tan gran i tan perllongada en el temps, que prendre només un bocí t’obre la caixa dels records i desitges tornar a gaudir-los de dalt a baix, sense escatimar ni un gag. Però per obrir boca, val la pena acostar-se a HITS: l’antologia del millor de les seves creacions amb la que s’aparten del focus, després de vendre’s al Mago Pop el Teatre Victòria que compartien amb Dagoll Dagom i Anexa, i de demostrar durant més de 40 anys que són els reis […]

Em trauria el barret si no m’hagués tret ja la mandíbula, que em va quedar desencaixada davant la poètica arrasadora de Baró d’Evel. I trobo que arrasar és un verb més que just per descriure el que fa aquesta colla d’artistes de primer nivell. Passen com un tsunami per les teves entranyes. El seu univers particular, fosc, distòpic i apocalíptic, està ple de personatges extrems que caminen al marge de la societat, com si passegessin per la vora del penya-segat que dóna nom a l’espectacle. Tot és deliciosament fràgil. Com a la vida hi ha gent que hi entra i s’obre pas a hòsties. Gent que cau del punt més alt, repetides vegades. Gent que viu en un petó etern […]

Taylor Mac és d’aquells artistes carismàtics que reclamen la teva atenció plena només aparèixer a escena. I no només perquè llueixi un impossible vestuari-horrorvacui-brillant digne de la millor bukkake d’unicorns, que també. Aquest dramaturg i drag queen americana és magnètica. Et roba el cor sense haver acabat de dir «Good night, Barcelona», perquè només veient-lo ja saps que et regalarà una nit pel record. A l’escenari, Taylor, que canta de fabula, i uns músics, interpreten cançons de resistència, temes que bé parlen de minories oprimides o bé són himnes a l’opressió que cal apropiar-se. Les seves intencions són clares, simples i radicals. Constata que els Estats Units són molt més que Trump i capitalisme salvatge que pretén construir murs i […]