Andreu Rami

Com aquella malintencionada pregunta que descol·loca als infants de «qui t’estimes més, el papa o la mama», triar entre gags del Tricicle resulta igual de difícil i compromès. L’enormíssima producció d’aquests tòtems de la comèdia gestual és tan gran i tan perllongada en el temps, que prendre només un bocí t’obre la caixa dels records i desitges tornar a gaudir-los de dalt a baix, sense escatimar ni un gag. Però per obrir boca, val la pena acostar-se a HITS: l’antologia del millor de les seves creacions amb la que s’aparten del focus, després de vendre’s al Mago Pop el Teatre Victòria que compartien amb Dagoll Dagom i Anexa, i de demostrar durant més de 40 anys que són els reis […]

Em trauria el barret si no m’hagués tret ja la mandíbula, que em va quedar desencaixada davant la poètica arrasadora de Baró d’Evel. I trobo que arrasar és un verb més que just per descriure el que fa aquesta colla d’artistes de primer nivell. Passen com un tsunami per les teves entranyes. El seu univers particular, fosc, distòpic i apocalíptic, està ple de personatges extrems que caminen al marge de la societat, com si passegessin per la vora del penya-segat que dóna nom a l’espectacle. Tot és deliciosament fràgil. Com a la vida hi ha gent que hi entra i s’obre pas a hòsties. Gent que cau del punt més alt, repetides vegades. Gent que viu en un petó etern […]

Taylor Mac és d’aquells artistes carismàtics que reclamen la teva atenció plena només aparèixer a escena. I no només perquè llueixi un impossible vestuari-horrorvacui-brillant digne de la millor bukkake d’unicorns, que també. Aquest dramaturg i drag queen americana és magnètica. Et roba el cor sense haver acabat de dir «Good night, Barcelona», perquè només veient-lo ja saps que et regalarà una nit pel record. A l’escenari, Taylor, que canta de fabula, i uns músics, interpreten cançons de resistència, temes que bé parlen de minories oprimides o bé són himnes a l’opressió que cal apropiar-se. Les seves intencions són clares, simples i radicals. Constata que els Estats Units són molt més que Trump i capitalisme salvatge que pretén construir murs i […]

Peeping Tom, sota la direcció de Gabriela Carrizo i Franck Chartier, explora les pors i desitjos de la infància a Kind, la tercera peça de la trilogia sobre la família. És el primer espectacle que veig de la companyia belga i puc corroborar el que m’havien avançat: suposen un abans i un després en la teva percepció de la dansa. Déu n’hi do quina pedregada tenen aquests artistes dins del cap! Peeping, en anglès, significa mirar d’amagat… res més adient. En aquest muntatge et sents partícip voyeur d’un viatge per paisatges onírics, on la guía turística és una trastocada nena mezzosoprano amb tints del Resplandor, Twin Peaks i La Hora Chanante. En escena uns intèrprets multiracials i intergeneracionals fan versemblants […]

Nova proposta de La Melancòmica, una jove companyia liderada per la lleidatana Mireia Casado i que sorprèn amb les seves interessants propostes de cabarets reivindicatius, canyeros i desvergonyits. Si bé a Cireres&Lentejuelas repassava des de la ficció temes tan diversos com els somnis i desitjos dels joves, l’orientació sexual o l’abús sexual, en aquesta nova proposta agafen el feminisme com a leitmotiv. Tenim teca per estona. Primer de tot vull deixar constància de l’alegria que em suposa trobar a escena propostes còmiques d’autoria femenina, que no alimenten els manits tòpics de gènere, i en concret en el cas del cabaret, que no tiren de pit i cuixa com a reclam únic del show. Ningú pot parlart millor d’elles que elles […]