Andreu Rami

Els espectacles d’improvisació estan tan arrelats a Barcelona com els vermuts de diumenge o els carteristes del metro. Els podem veure tant en la seva versió més clàssica, en la que el públic aporta estímuls escrits en un paper i els actors generen històries, com en esbojarrades versions temàtiques de por, d’amor, d’època… i, havia de passar, també de musicals. El codi del gènere musical, on tothom ho fa i ho diu tot cantant, és un pou de petroli per a la conya, i la companyia capitanejada per Rai Borrell (Improadway, Dead Line, La Plaça del Diamant…) en treu litres per segon, en aquesta proposta divertidíssima, imprevisible i frenètica. Al repartiment s’hi alternen professionals de trajectòria i vis còmica reconeguda, […]

Con sus más y sus menos, todos esperamos que (dentro de mucho tiempo, por favor) nos llegue la hora de morir de forma plácida y serena. Rotunda como la última frase de un buen libro. Que el chimpón nos pille con el tintero vacío y la mochila llena de grandes experiencias. Que el amor forme un lazo indestructible con los que hayamos escogido por el camino. Alguien importante ha cumplido esa suerte de deseo colectivo: Arturo Mompou Cirera, protagonista y alma, que en paz descanse, de ¡Adiós, Arturo!. Él vivió lo que quiso, como quiso. He did it his way, y no podía irse al más allá con una despedida mediocre. Lo nuevo de La Cubana es una fiesta mayúscula, […]

La adaptación que Àngel Llàcer y Manu Guix han hecho del famosísimo cuento existencialista El Principito (Antoine de Saint-Exupéry, 1943) ha ganado a pulso el éxito y el amor de miles de espectadores desde que se estrenó el año 2014. La proeza del texto es que hace de la complejidad de la vida un viaje poético, divertido y muy emocionante. El tándem Llàcer-Guix entiende a la perfección el alma del bestseller y plasma en el escenario los pasajes más significantes con respeto hacia el original, y el sello personal que los hace uno de los activos creativos más interesantes de casa nuestra. Narran la historia sin edulcorantes, accesible para pequeños, pero con un lenguaje y contenido profundo y simbólico que, […]

Com aquella malintencionada pregunta que descol·loca als infants de «qui t’estimes més, el papa o la mama», triar entre gags del Tricicle resulta igual de difícil i compromès. L’enormíssima producció d’aquests tòtems de la comèdia gestual és tan gran i tan perllongada en el temps, que prendre només un bocí t’obre la caixa dels records i desitges tornar a gaudir-los de dalt a baix, sense escatimar ni un gag. Però per obrir boca, val la pena acostar-se a HITS: l’antologia del millor de les seves creacions amb la que s’aparten del focus, després de vendre’s al Mago Pop el Teatre Victòria que compartien amb Dagoll Dagom i Anexa, i de demostrar durant més de 40 anys que són els reis […]

Em trauria el barret si no m’hagués tret ja la mandíbula, que em va quedar desencaixada davant la poètica arrasadora de Baró d’Evel. I trobo que arrasar és un verb més que just per descriure el que fa aquesta colla d’artistes de primer nivell. Passen com un tsunami per les teves entranyes. El seu univers particular, fosc, distòpic i apocalíptic, està ple de personatges extrems que caminen al marge de la societat, com si passegessin per la vora del penya-segat que dóna nom a l’espectacle. Tot és deliciosament fràgil. Com a la vida hi ha gent que hi entra i s’obre pas a hòsties. Gent que cau del punt més alt, repetides vegades. Gent que viu en un petó etern […]