Andreu Rami

Celebrar que ens arribi la Compañía Nacional de Teatro Clásico a Barcelona és celebrar l’anomalia que per les dinàmiques culturals del país sovint ens priva a tots els que no vivim a Madrid de gaudir d’aquesta excepcional institució estatal que revisita constantment el patrimoni escènic espanyol, especialment del Segle d’Or. El Teatre Romea ha establert una feliç aliança amb Lluís Homar, qui dirigeix la CNTC, i que l’any passat ens va oferir Lo fingido verdadero, una peça de caràcter més reflexiu i espiritual, i que enguany han optat per La discreta enamorada. Aquesta comèdia clàssica d’embolics, amors fugaços, equívocs i fregolisme és un valor tan segur com el tipo fijo que aconsellaven els assessors hipotecaris passats de voltes de la […]

Salirse de la línea y romper la norma social no es un camino fácil. No lo fue tampoco para Alan Montoliu, el chico de Rubí que se quitó la vida en el 2015, después de sufrir acoso en varias escuelas. Había iniciado la transición de género. El trágico final de Alan causó un gran alboroto social y puso en evidencia la gravedad del bullying, presente en todos los centros educativos, que desde entonces han ido integrando unos procesos de prevención y detección que desgraciadamente no han conseguido extinguir esta lacra social. Para recordar y homenajear la valentía y el trágico desenlace de Alan, la productora WeColourMusic, capitaneada por Mateu Peramiquel y Mar Puig, han creado un musical cargado de sensibilidad […]

Arthur Miller es uno de los grandes autores del siglo XX y Todos eran hijos míos es uno de los puntales de la santísima trinidad del dramaturgo, junto con La muerte de un viajante y Panorama desde el puente. La crítica a la idea del sueño americano y la hipocresía de la sociedad estadounidense post-Segunda Guerra Mundial es una constante en los textos de un autor que vivió en carne propia la ruina de la empresa textil familiar durante la Gran Depresión y la persecución política a los artistas sospechosos de simpatizar con el comunismo en los años cincuenta. Por eso sus historias no son amables ni complacientes: enfrentan las realidades conflictivas de una sociedad en tensión permanente. Todos eran […]

Repeteixo You say tomato després d’uns anys, en una mena d’examen de revàlida personal, per comprovar si el boníssim record que m’havia deixat la comèdia dramàtica signada per Joan Yago (La calòrica) continua fent-me vibrar com va fer ara fa uns anys. Han canviat moltes coses des de llavors. Per començar, les dues sales on es va representar, la Muntaner i el Capitol, han desaparegut. Bastant poètic si fem cap a què aquesta joia escènica interpretada per Joan Negrié i Anna Moliner va, precisament, d’assumir i encarar amb valentia els canvis i les pèrdues. Dos artistes, en Santi i la Rosó, preparen un despropòsit de recital de cançons d’amor de tots els temps en una sala de teatre tronada en […]

Sovint al darrere de grans proeses s’hi amaguen grans històries. El rodatge d’una de les pel·lícules més mítiques de tots els temps, Allò que el vent s’endugué, és un d’aquests casos en què val la pena recuperar tot allò que va passar off the record. Problemes amb l’estrella principal, un productor incosncientment somniador, molt ric i amb una ètica dubtosa… i el salpebrat ideal per a qualsevol trama addictiva: un contrarellotge que els obliga a realitzar una fita impossible en un temps minúscul. Plátanos, Cacahuetes… y lo que el viento se llevó (Moonlight and magnolias) és una comèdia lleugera que recrea pas a pas els vertiginosos cinc dies que va necessitar l’equip creatiu de la pel·lícula per reescriure tot el […]