Andreu Rami

Taylor Mac és d’aquells artistes carismàtics que reclamen la teva atenció plena només aparèixer a escena. I no només perquè llueixi un impossible vestuari-horrorvacui-brillant digne de la millor bukkake d’unicorns, que també. Aquest dramaturg i drag queen americana és magnètica. Et roba el cor sense haver acabat de dir «Good night, Barcelona», perquè només veient-lo ja saps que et regalarà una nit pel record. A l’escenari, Taylor, que canta de fabula, i uns músics, interpreten cançons de resistència, temes que bé parlen de minories oprimides o bé són himnes a l’opressió que cal apropiar-se. Les seves intencions són clares, simples i radicals. Constata que els Estats Units són molt més que Trump i capitalisme salvatge que pretén construir murs i […]

Peeping Tom, sota la direcció de Gabriela Carrizo i Franck Chartier, explora les pors i desitjos de la infància a Kind, la tercera peça de la trilogia sobre la família. És el primer espectacle que veig de la companyia belga i puc corroborar el que m’havien avançat: suposen un abans i un després en la teva percepció de la dansa. Déu n’hi do quina pedregada tenen aquests artistes dins del cap! Peeping, en anglès, significa mirar d’amagat… res més adient. En aquest muntatge et sents partícip voyeur d’un viatge per paisatges onírics, on la guía turística és una trastocada nena mezzosoprano amb tints del Resplandor, Twin Peaks i La Hora Chanante. En escena uns intèrprets multiracials i intergeneracionals fan versemblants […]

Nova proposta de La Melancòmica, una jove companyia liderada per la lleidatana Mireia Casado i que sorprèn amb les seves interessants propostes de cabarets reivindicatius, canyeros i desvergonyits. Si bé a Cireres&Lentejuelas repassava des de la ficció temes tan diversos com els somnis i desitjos dels joves, l’orientació sexual o l’abús sexual, en aquesta nova proposta agafen el feminisme com a leitmotiv. Tenim teca per estona. Primer de tot vull deixar constància de l’alegria que em suposa trobar a escena propostes còmiques d’autoria femenina, que no alimenten els manits tòpics de gènere, i en concret en el cas del cabaret, que no tiren de pit i cuixa com a reclam únic del show. Ningú pot parlart millor d’elles que elles […]

Fuí al Teatro Lara de Madrid, donde se ha gestado el fenómeno de La Llamada, sin saber muy bien lo que iba a ver. Unos amigos me habían recomendado un musical «que no tenía desperdicio» y con el que me troncharía seguro. Acertaron. La llamada es un pequeño gran musical, fresco, naif y divertidísimo. Ágil como unasitcom televisiva, cuenta la historia de unas chicas destinadas en un campamento de verano de monjas, condenadas a pasar unos días de ocio «y reflexión». Pero ellas no están dispuestas a ceder ni un solo segundo al aburrimiento, así que buscarán en el alcohol y la música electrolatina el verdadero ascenso a los cielos. Lo que no saben es que quién verdaderamente les hará […]

Si els pesats que linxaven la Rosalía per «apropiació cultural» veiessin l’espectacle de dansa Flamingos, d’Albert Quesada, la commoció probablement els enviaria de cap al frenopàtic. El coreògraf s’agafa a la premissa plantejada per Federico García Lorca que el ‘duende’ transcendeix al flamenc («Todas las artes, y aun los países, tienen capacidad de duende, de ángel y de musa»), i s’aproxima al gènere andalús des de l’esperit, amb una llibertat absoluta i sense tenir en compte tècniques de ball o els diferents pals. Considera igual de flamenca Withney Houston que Elton John o Raphael, i els fa desfilar per un llimb de petits somnis de la dansa contemporània aflamencada. No s’hi trobaran batas de cola ni sabates de taló per […]