Andreu Rami

Només veient l’equip artístic, pots deduïr que amb «El Crèdit» estàs davant d’una aposta segura: Jordi Galceran («El Métode Grönholm», «Gaudí», «Burundanga»…), Sergi Belbel (que tot just surt de dirigir el TNC), Jordi Bosch i Jordi Boixaderas. Però no només pels noms és recomanable aquest espectacle. Trobareu un text al més pur estil Galceran: molt picat, ple de jocs de paraules, ironies i girs còmics. La sucursal de la «Caixa» serà testimoni de com l’absurda amenaça d’un client apurat pot desencadenar una inverosímil situació que, de totes maneres, ens sonarà familiar. La nostra vida, aparentment tranquila i ben estructurada, es pot desmuntar per qualsevol tonteria, i l’obra n’és un reflex. L’escenografia giratòria és un encert, doncs permet contemplar la situació […]

«Cinco horas con Mario», de Miguel Delibes, és un d’aquells clàssics que cal revisitar de tant en tant. Natalia Millán defensa el monòleg/diàleg de Carmen Sotillo amb una elègancia magistral, guian-te per les seves acusacions, sospites, retrets i pensaments amb la senzillesa que només aconsegueixen les grans actrius. És curiós contemplar com la mentalitat d’una senyora provinciana dels 60 pot fer tant de riure a una platea l’any 2013, i més si tenim en compte la mitjana d’edat del públic. Símptoma que els temps han canviat i ja ens ho mirem tot amb certa distància. Si ets molt amant del text original poder la trobaràs una mica precipitada, però no te la pots perdre. L’escenografia donarà que parlar al sortir […]

Els textos de Lope, Calderón, Cervantes o el mateix William Shakespeare serveixen de fonament per a un dels espectacles més bojos i creatius que han visitat Barcelona en els darrers temps. Amb estil versat i l’estètica de les comèdies del Siglo de Oro, la companyia madrilenya Ron Lalá crea un modern «corral de comedias» al Poliorama, entrelligant àcides crítiques socials i polítiques amb un particular sentit de l’humor i cançons de caire popular que arrencaràn llàgrimes de riure. Ron Lalá fa ostentació d’una CULTURA en MAJÚSCULES (aquella que va des de Fuenteovejuna a Lady Gaga), un talent, un «saber fer» i una professionalitat desbordants. Són destacables també els moments de participació amb el públic, a qui s’embutxaquen als pocs minuts […]

Els membres de la companyia Dei Furbi signen una divertida versió de la conegudíssima “Flauta Màgica” de Mozart, ideal per a un públic molt ampli: des de famílies amb nens a l’abonat al Liceu. L’espectacle és una suma perfecta de talent i creativitat. Els cinc actors gaudeixen i desfensen l’òpera acompanyats únicament d’una cortina i un armari, aconseguint transportar l’espectador al seu particular univers gràcies a una notable interpretació i un sentit de l’humor finíssim. Si dubtes què anar a veure, “La Flauta Màgica” és una aposta segura. Com vaig prometre al David Elfa, col·laborador de TB: SI VAS I NO T’AGRADA, EM TENYEIXO DE PÈL ROIG.

Agafem una coctelera. A dintre hi posem tot el que ens agrada: bon teatre, zapping televisiu, anar de copes, Shakespeare, jeure a un sofà, xerrar amb gent, compartir coses a les xarxes socials… i la barreja, mesclada, no agitada, la servim a la Sala Fabià Puigserver, durant sis hores i en neerlandés. El resultat és un combinat excitant, afrodisíac, amb un sabor sorpresiu i una tremenda capacitat addictiva. Les #RomanTragedies de Shakespeare, revisades i dirigides per un magistral Ivo van Hove, són d’aquell tipus d’espectacle que et renova la fe en el teatre i et fa aplaudir fins a desgastar les mans, donant gràcies al Grec, a Déu o a qui sigui, per haver-les portat a Barcelona. El que hem […]