Recomendaciones

Si ets dels que encara deixen caure alguna llagrimeta amb Mi niña Lola o si el teu jo més folklòric no pot evitar sortir quan sona Pena penita, no dubtis en anar a veure Le llaman copla. Un espectacle que farà les delícies dels nostàlgics i amants del gènere on la veu, la lletra i la música es proclamen els grans protagonistes. Aquí no hi trobaràs ni complexes escenografies, ni atrezzos dignes de Broadway, ni tan sols un fil argumental que uneixi els temes -més de divuit!- del repertori. Hi trobaràs el talent de cinc actors-cantants que, en una successió de clips, demostren que la copla pot ser més contemporània del que a priori ens imaginem. Un bon concert teatralitzat […]

Una de les principals diferències entre una sitcom televisiva i una obra de teatre escau en el tractament que el creador dóna als seus protagonistes. Mentre que un dramaturg té l’obligació d’escriure uns personatges amb profunditat, plens de matisos i contradiccions, amb un recorregut emocional i una evolució que els faci diferents al final de la història, els guionistes d’una comèdia de situació televisiva no tenen més remei que renunciar a tota aquesta sofisticació psicològica per raons del propi format. Quan es tracta d’una sèrie, no es treballa amb personatges sinó amb “tipus”, models prefixats amb trets fàcils de reconèixer per l’espectador que no canvien mai al llarg de temporades i temporades, com un motor fabricat per aguantar un llarg […]

Una obra fresca, totalment recomanable amb les calors d’agost. On el primer que fan és treure un somriure. Després de triomfar l’any passat amb una de les comèdies d’èxit de la temporada, Tu digues que l’estimes, la companyia Apunta Teatre torna de nou i sembla que vol repetir el mateix èxit al Teatre Gaudí amb Totes les parelles ho fan. Amb un punt de partida de inequívocs, es realitza una trama amb embolics que agrada força a la gent. S’ha de comentar que el treball que realitza Ramón Godino de l’Angel, un professor de Ioga, amb aquell perfil sà, optimista i totalment tranquil però amb problemes de comunicació amb el sexe oposat; és dels que més riallades consegueix. S’ha de […]

Tampoc promet una altra cosa. Molt de concert i molt poc de teatre, cinc actors i tres músics interpreten les coples de tota la vida. L’espai 360º del Teatre Gaudí ofereix una nit bonica amb cançons ben cantades, però l’absència d’un fil teatral més contundent es troba tant a faltar com un esforç per atreure a les noves generacions a l’antic món de la copla. En definitiva, una bona oportunitat pels nostàlgics i amants d’aquest gènere.

Els maldecaps de compartir pis, juntament amb la depressió que comporta que et deixi la parella, són els eixos en els que es mou aquesta comèdia de l’autor, director i actor Gabriel Córdoba. Tot i compartir escenari amb un altre intèrpret, és ell el que porta el pes de la funció, sobretot per la seva gran capacitat de comunicació amb el públic. Córdoba és conegut com a monologuista, i potser és això el que fa que conegui molt bé els recursos que li permeten apropar-se a l’espectador. La història és simpàtica -tot i que amb sorpresa final- i el resultat ha satisfet ja a un bon nombre de públic. Recomanable per a passar una estona distreta i deixar-se arrossegar per […]

El Versus Teatre nos recibe estos días con las olas de fondo y este sonido nos acompañará durante los poco más de sesenta minutos que dura Océano. Retret Teatre nos propone una adaptación de Oceano Mare de Alessandro Baricco más centrada en los personajes que en la acción de la obra. Unos personajes singulares y con una elevada carga simbólica sobre los cuales vale la pena detenerse. Quizás por eso las escenas se suceden siguiendo el ritmo cadente con que llegan las olas a la playa, vienen y se van. Si bien la interpretación presenta altibajos, el resultado global es una puesta en escena muy plástica empapada por un acompañamiento musical al piano muy acertado.

El Versus Teatre nos recibe estos días con las olas de fondo y este sonido nos acompañará durante los poco más de sesenta minutos que dura Océano. Retret Teatre nos propone una adaptación de Oceano Mare de Alessandro Baricco más centrada en los personajes que en la acción de la obra. Unos personajes singulares y con una elevada carga simbólica sobre los cuales vale la pena detenerse. Quizás por eso las escenas se suceden siguiendo el ritmo cadente con que llegan las olas a la playa, vienen y se van. Si bien la interpretación presenta altibajos, el resultado global es una puesta en escena muy plástica empapada por un acompañamiento musical al piano muy acertado.

El funcionament del Pentateatr3 és, aparentment, senzill: 5 peces de 15 minuts de durada representades en 5 espais reals de l’Aquitània Teatre. Curiosament, cap es fa sobre l’escenari. Cada quart d’hora, el públic canvia de lloc, de situació, de gènere, canvien els personatges, els actors i les històries. Històries que parlen de xacres, del poder, de l’ofici d’actor, de màquines del temps i de la crisi. Algunes d’elles trenquen la quarta paret i fan partícep al públic de l’experiència teatral des de dins. No patiu perquè això us faci sentir incòmodes; l’espectador passa d’estar davant de la teòrica pantalla a ser dins de l’escena, a ser un espectador intern, a compartir pla amb l’equip d’actors. Sens dubte, una gran experiència […]

L’última proposta (per mi) del Grec 2013 arriba de la mà de la companyia Sébastien Ramirez en una clara fusió de la dansa contemporània i el hip hop. Es tracta d’un espectacle de poc més d’una hora de durada en el que la il·luminació, els moviments gravitatoris i l’harmonia conceptual aporten bellesa i significat al seu conjunt. A més, ens trobem a uns ballarins que saben transmetre al públic la força de les coreografies que interpreten sobre l’escenari, ja sigui trepitjant el terra o no. Així doncs, aquest «Borderline» és un espectacle amè, que hipnotitza l’espectador amb la disecció d’uns moviments sofisticats i bells, els quals es poden percebre detalladament gràcies a l’originalitat en que són presentats. Sens dubte, es […]

Aquesta proposta fora de la cartellera comercial és el nou muntatge de la companyia Parking Shakespeare que, un estiu més, torna a l’ombra dels arbres del Parc de l’estació del Nord per oferir de forma gratuïta una obra del dramaturg anglès. Es tracta d’un espai acollidor, però no del tot òptim per representar teatre, ja que la sonoritat s’escampa pels 360 graus que forma l’escena i sense cap possibilitat de resonància. Tot i això, els actors fan un gran treball de veu i aquesta arriba als espectadors de forma clara i entenedora. Respecte a la posada en escena, l’espectacle juga amb els seus 360 graus disponibles a través dels quals els actors entren i surten per tot arreu. D’aquesta forma, […]

En una posada en escena preciosa de Sebastià Brosa, apareix Marguerita Yourcenar (Machi) recitant la seva pena de dona abandonada i convoca, en una espècie de conjur a tres dones més, tres víctimes del desamor: Maria Magdalena (Guillén Cuervo), Clitemnestra (Pozas) i Safo (Torrent). Cada una d’elles desgrana el seu monòleg explicant, cridant, plorant els seus problemes amorosos. Bona adaptació de Marc Rosich del llibre Feux de la Yourcenar, i bona direcció de Josep M Pou, grandiloqüent i amb recitats ampul·losos, però que crec ajustats al text, que no deixa de ser prosa poètica. Les quatre actrius molt bé i un vestuari molt encertat: la Machi de senyora gran i les “dones” descalces i amb camisa de dormir llarga de […]

Aquesta peça teatral l’hauríem d’incloure en el gènere del slapstick, que en teatre pràcticament no existeix. Sense paraules, gran part de l’obra funciona a base de clatellades. L’habitació en que viuen els dos personatges està plena de ginys que els faciliten la vida (?), però amb ganes de millorar es fabriquen una serventa mecànica que funcionarà… com funcionarà. La cambra està inspirada en la casa de la peli The Scarecrow del gran Buster Keaton, i per a mi és aquí on hi ha el problema. Keaton era molt Keaton i les comparacions sempre són odioses. Sense estar malament, no m’ha semblat rodona, això sí la noia (nina) fa un treball acuradíssim.

Lloc: Teatre Grec Dia: 27/07/02013 a les 22h. FUEGOS ens ha apropat a les vides de María Magdalena, Clitemnestra i Safo, de la mà de l’escriptora Marguerite Yourcenar amb la dramatúrgia impecable de Marc Rosich, hem viscut i conegut una mica millor la vida d’aquestes dones d’altres temps. Una Marguerite Yourcenar (Carmen Machi) convincent i continguda amb una expressivitat clara i pausada, María Magdalena (Cayetana Guillén Cuervo), és qui menys m’ha convençut , apart d’una veu captivadora, el seu personatge no m’ha arribat amb la força que esperava i he trobat que anava a cent Km hora. Clitemnestra (Nathalie Poza) un descobriment d’actriu que arriba al moll de l’os amb l’assassinat d’Agamenon per gelosia . Safo (Anna Torrent) ens convenç […]

Aquesta bella oda al desamor és una de les grans propostes del Festival Grec 2013, que ja arriba a la seva fi. Es tracta d’una adaptació de la prosa poètica de Marguerite Yourcenar, brillantment adaptada per Marc Rosich i esplèndidament dirigida per Josep Maria Pou. Per una part, cal dir que el llibre en el qual es basa apareixen nou personatges femenins, separats per capítols, més el pròleg de la pròpia autora. Així doncs, Rosich l’ha adaptat escollint tres d’aquests personatges y ha afegit el de Yourcenar, el qual serveix de nexe i otorga a l’obra una fluidesa subtil que ajuda de forma eficaç a digerir els monòlegs. A més, les paraules en boca de l’autora estan carregades de força […]

Veure «El viento en un violín» ha estat una gran sorpresa d’aquest Grec 2013. Una creació de Claudio Tolcachir que fa dels dia a dia, de les situacions que poden semblar quotidianes, una obra que a base de les improvisacions dels seus actors va realitzant la trama d’una història. Tenim la lluita de classes. Dones que s’estimen, buscant un fill desesperadament. Mares preocupades per el futur del seus fills. La vida i l’amor que envolta tot.La història sobre l’amor, el drets, les diferències socials units en aquesta proposta. Amb els actors que donen molt de sí, fan de l’obra molt propera. Encara que el lloc no és el millor. He trobat a faltar la proximitat d’altres obres, pot ser que […]