Recomendaciones

Ahir vaig tenir l’oportunitat de poder assistir a un Assaig General de Fuegos al Teatre Grec. La primera impressió de totes és que em va agradar, tot i no conèixer els texts de Marguerite Yourcenar. S’ha de dir que no és necessari conèixer-los per poder gaudir-ne de l’obra. Estem davant la història de l pròpia Marguerite amb les veus de tres dones mítiques. Les reflexions de la protagonista amb les veus de tres dones que es complementen entre elles. Tant Cayetana Guillem Cuervo, Ana Torrent i Nathalie Poza tenen els seus propis monòlegs amb un fil conductor, una gran Carmen Machi. S’ha de dir que Carmen Machi torna a estar meravellosa (com el dia que va venir al Teatre Lliure), […]

La companyia Jasmin Vardimon ens ha portat a la ciutat l’espectacle creat el 2008 per commemorar els deu anys de vida de la cèlebre companyia a partir de fragments d’anteriors obres seves. Precisament és aquesta fragmentació la que enterboleix el resultat final de l’obra, ja que aquesta fusió d’escenes inconnexes fan que el ritme de l’espectacle es perdi i, pitjor encara, que els diferents estils narratius d’aquestes no acabin d’encaixar uns amb els altres. Tot i això, la gran majoria de les escenes són brillants, les quals convinen amb encert l’audiovisual i el teatre físic. A més, les coreografies grupals són d’una gran bellesa visual i transmeten una marcada personalitat gràcies a un humor molt característic i a una posada […]

El paral·lelisme entre ficció i realitat a la vida quotidiana sembla força evident, tot i que sovint no som conscients de fins a quin punt es poden arribar a trepitjar. Precisament, aquest és un dels temes principals que planteja Fréderic Sonntag a la seva obra i ho fa a través d’una estructura original i molt efectiva de cara a entretenir i fer reflexionar a l’espectador al mateix temps. A més, «George Kaplan» conté molts altres temes com el funcionament intern dels grups, el poder, el control, la societat antisistema, la democràcia, els mites i les icones o les relacions, per exemple. Així doncs, podem dir que l’estructura d’aquesta obra és metafòricament similar a la d’una ceba, ja que a mesura […]

Sempre és gratificant veure les creacions de Claudio Tolcachir. Les seves obres, que també dirigeix i en ocasions interpreta, són un retall de la vida o, més ben dit, un reflex deformat de la vida real. Les situacions que crea parteixen de les coses més quotidianes i es transformen, a poc a poc, en trames de final imprevisible. Igual que a la vida, Tolcachir deixa els seus personatges-actors al servei de la història, i a base d’improvisacions els aboca a un destí pervers i capriciós. Si a això hi sumem uns actors en estat de gràcia, obtindrem un espectacle ric en matisos i gustós pel que fa a sensacions i emocions. Ara bé, en aquest tipus de teatre hi poden […]

Treball de setge entre personatges, d’aproximació i suplantació progressiva, de mimetisme camaleònic dels caràcters, de substitució més que no pas d’intercanvi. Alma i Elisabeth, la versió de Persona (1966) d’Ingmar Bergman que ha dirigit Magda Puyo a la Sala Muntaner, és un treball d’augment de moltes lupes concentrat sobre dos caràcters, sobre dues psiques femenines, subratllada una (l’actriu, Elisabeth) en el que calla i l’altra (l’infermera, Alma) en la verborrea gairebé compulsiva amb què s’hi apropa, una defensa que no deixa de ser el seu revers dialèctic, tan encobridora com aquell mutisme. En la pel·lícula, els silencis eren més explícits que en aquesta versió teatral, que té més ritme, i on la ingenuïtat conservadora de l’Alma (Marta Marco) guanya pes […]

El francès Aurélien Bory és un mag de l’escena. Fa dos anys convertia una grua en un personatge viu a Sans objet i ara a Plexus agafa una ballarina tan completa i física com la japonesa Kaori Ito i la torna una mena d’ànima en pena. Enmig d’un bosc filamentós, dins una mena de xarxa plujosa de fils elèctrics inquietants, atrapada com en un teranyina, Ito sembla flotar dins d’aquesta pasta. Al començament, per com s’enfonsa en una gran tela negra, és com si la ballarina tornés a l’úter matern, com si s’enfonsés en una vulva per tornar a flotar en el líquid amniòtic. I l’ecografia que ens presenta Bory és una aproximació no tan sols física, sinó emocional, un […]

El petit Dalí té un tresor en els personatges secundaris, un tresor dels de veritat, dels que defensa directament l’obra: la mina imaginativa que guardem dins nostre. En canvi, hi resulta un pèl naïf i pedestre la figura del personatge principal, la del petit Dalí, aquí rebatejat com a Salvi, potser per connectar amb els escolars d’avui, potser perquè els d’Únic Produccions no saben que Salvador Dalí ja en tenia un altre, de diminutiu: Vador. A vegades es cau en el tòpic reelaborat a posteriori sobre la fama del personatge més que del pintor, com quan se’ns presenta el retrat del jove artista Dalí no tant com un noi amb cambra pròpia, per dir-lo com la Woolf, sinó com un […]

Vaig tenir el plaer de veure un dels assajos oberts d’aquesta obra en la mateixa sala on es va crear. Segurament, com a espectador, no és el lloc més idoni per presenciar un espectacle, però sens dubte és una experiència insòlita i molt agraïda per als amants del teatre, en la qual el propi local transmet una màgia especial cap al propi espectacle, mostrant una simbiosi entre tots dos. Certament, no vaig poder gaudir de la seva il·luminació o dels altres recursos que finalment es podran presenciar dalt de l’escenari, però puc dir que no cal cap mitjà tècnic per comprobar la força de la posada en escena de «Jo mai», la qual omple cada racó de la sala gràcies […]

Béla Bartók: exili a Nova York té les veus de Rosa Renom i Lluís Marco posant cos a les paraules del músic hongarès i la seva dona, però no és pròpiament una posada en escena teatral, sinó gairebé una lectura dramatitzada. Es dirà que no, és clar, que el que passa és que la manera adient de portar a l’escena una font epistolar és aquesta, amb els suposats interlocutors asseguts davant de les cartes que es creuaven i llegint-les. Els textos són interessants. Ens situen en el mateix tipus d’experiència d’un autor com Stefan Zweig en l’època que va escriure les seves impressionants Memòries d’ahir: d’una banda, la cultura i l’antic ordre europeus en què havien estat educats tants d’aquests […]

Wasteland és un títol bastant comú. Com que vol dir “terra desbastada” hi ha fins i tot un videojoc amb aquest nom (ja ens podem imaginar per on va) i, evidentment, la proposta del Grec no té res a veure ni amb això ni tampoc amb el famós poemari homònim de T. S. Eliot traduït al castellà com La tierra baldía. L’obra de Lluís Danés estrenada al Mercat de les Flors sembla que va néixer inspirada en un documental de la directora cinematogràfica britànica Lucy Walker sobre l’abocador brasiler Jardim Gramacho, i és una mirada d’una teatralitat poètica i un punt circense sobre la humanitat arraconada, sobre la vida als marges, sobre les perifèries socials, sobre els espais laterals, és […]

A través del seu International Institut of Political Murder, el director Milo Rau s’ha interessat per diferents formes de totalitarisme i manipulació política. A Les últimes hores d’Elena i Nicolaie Ceausescu es va acostat al moment de l’execució del dictador romanès, i a Els judicis de Moscou ha portat a escena alguns dels judicis polítics viscuts a Moscou l’última dècada, inclòs el de les Pussy Riot. En aquesta línia d’anàlisi de la realitat, de document real contrastat, se situa l’obra presentada aquests dies al teatre Lliure. Hate Radio (la ràdio de l’odi) recrea les emissions de la Radio Télévision Libre des Mille Collines que van contribuir a la matança de les famílies tutsis en mans dels seus propis veïns de […]

Cia. LA PERLA 29 “28 i Mig” ( no arriba a 29 ;=))) ) Entrar a la Biblioteca ja té un quelcom d’especial, un espai diferent per una companyia diferent o és al inrevés, potser és aquest espai atípic per les seves característiques , que fa a la companyia amb un imaginari lliure de convencionalismes. Entrar en el món d’Oriol Broggi, sempre ens convida a la sorpresa i a la emoció d’una manera hipnòtica, ens captiva amb l’escenografia, la musica, la llum, les paraules tan ben dites dels seus actors i sobre tot amb uns textos originals. Amb tot això vull dir, que m’ha encantat entrar en l’univers de Fellini de la mà de Oriol Broggi i la seva companyia, […]

Una de les propostes teatrals que millor funcionen durant l’època estival és l’humor i, a vegades, d’entre tanta oferta, no és pas fàcil escollir. La cocina de los monólogos el rethorno és, en aquest cas, una aposta segura. L’experiència a dalt dels escenaris de Toni Moog i Albert Boira combina a la perfecció amb l’enginy explosiu i hilarant d’Eva Cabezas que, a més, és el contrapunt perfecte per equilibrar l’espectacle. Cal destacar també l’adaptació del Stand Up Comedy a un format més teatral, utilitzant elements escenogràfics, participació del públic, jocs d’improvisació, entre altres novetats, que donen al conjunt un sentit més complet i deixen, sens dubte, l’espectador molt més satisfet del que ha vist.

Assistir a una representació de Desig Jam és més aviat enfrontar-se a un experiment que no pas a una obra de teatre com a tal. Es tracta de vuit històries creades per vuit autors i vuit actors diferents durant la VII edició de l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett (juliol 2012) que va orquestrar el director, dramaturg i cineasta Neil LaBute. Tractant-se d’una proposta com aquesta, és inevitable que el conjunt sigui molt desigual (alguns dels monòlegs són brillants, però d’altres no tant). No obstant això, sorprèn veure l’impecable treball dels actors i les actrius que fan brillar amb les seves interpretacions de primer nivell cadascun dels textos, alguns fins i tot millorant-los, i traient suc de cada petit detall. […]

Una obra dividida en tres parts que no tenen connexió, en teoria. Uns activistes més penjats que un fuet, uns guionistes que també déu n’hi do i els components d’un grup de poder (o contrapoder, ves a saber) i un nom: George Kaplan. Interessantíssim plantejament i impecable posada en escena. Molt bona direcció de Toni Casares que ha fet funcionar als actors a la perfecció. Tocs de mala llet com l’anècdota banal del cafè: un dels pringats activistes comenta “com es possible fer un cafè tan bo comprant la merda més merda del supermercat?”, i en una altra part, un dels personatges més importants del món “com és possible que comprant el millor cafè que existeix fem aquesta merda?” Aneu […]