Vàrem entrar en el teatre amb por. Els motius n’eren dos principalment. Per una banda que l’ombra de Lola Herrera fos massa present. Per un altra que un text que ens havia agradat fa mes de 30 anys, avui en resultés feixuc o encara pitjor: incòmode (provablement cadascú per motius diferents) .
Natalia Millán en te prou amb cinc minuts per fer oblidar qualsevol referent anterior. Esplèndida. Ben dirigida. “Autentica” amb mida i mesura, sense arribar a la caricatura ni l’estereotip.
El text està tan per sobre de les nostres petites mesquineses que, magnànim, ens estalvia rubors inconfessables.
Malauradament la escenografia es tan poc encertada com innecessària.
Es un espectacle aparentment senzill i es aquí on rau la seva grandesa.
F_Zepunt.