Molt soroll per no res

Descripción
Ficha artística
Fotos y vídeos
Opiniones
Artículos

Sinopsis

La gran comedia romántica de Shakespeare con música de Cole Porter en directo dirigida por Àngel Llàcer y Manu Guix.

SINOPSIS

Un Shakespeare en una versión contemporánea inspirada en las películas americanas de los años cincuenta. Una gran compañía de actores y actrices que nos ofrecerán los secretos, los engaños y las traiciones de una comedia sobre la frontera entre la amistad y el amor.

Recomendada a partir de 12 años.

Duración:
150 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

La gran comedia romántica de Shakespeare con música de Cole Porter en directo dirigida por Àngel Llàcer y Manu Guix.

SINOPSIS

Recomendada a partir de 12 años.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 12

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Carme Canet
Teatre Barcelona

Destil·lat de Shakespeare, amb bogeria i humor.

Molt soroll, musicat, amb humor i clown, fan molt! no pas “no res”.

Shakespeare s’hi destil·la en els monòlegs més purs, deliciosos alguns, divertits els altres, i molt!!! divertits en boca de David Verdaguer.

L’energia coral és elèctrica i encomanadissa. Llàcer fa brillar els actors al nivell que marca, i no hi manca gota de talent.

M’encanta la ximpleria que destil·len els enamorats, que utilitzin tècniques de mim i clown per exagerar la seva pèrdua de coneixement emborratxats d’enamorament.

També m’enamora, i aquest sí, pallasso, és Guillem Albà. Un d’aquells ingredients que donen un toc especial a l’espectacle.

Un cop gaudida la nit, llarga, però gaudida, queda, doncs, l’essència de Shakespeare, i de Llàcer.

Deconstruir Shakespeare, fresc, jove, divertit, i extremadament respectuós, és una habilitat que cal reconèixer a tot l’equip tècnic i artístic. I quedem-nos amb que no hauríem de perdre el temps, que no torna, i fer més el boig.

Aquesta ressenya ampliada la trobaràs a Companyia de teatre i cultures

28/11/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una festa teatral

Àngel Llàcer situa aquesta comèdia de Shakespeare a l’època daurada del cinema americà dels anys cinquanta, transformant la petita ciutat de Messina en un plató de cinema de Hollywood, convertint així una obra de teatre clàssic en un musical al pur estil de Broadway. Els personatges de Shakespeare s’han convertit en aquesta ocasió en una companyia d’actors i actrius que estan rodant una pel·lícula. La trama segueix sent l’amor i els rols de la parella. Dues històries d’amor. La primera entre Claudio i Hero, i la segona entre Beatrice i Benedicte. D. Juan, que no pot veure ningú feliç, tracta d’impedir que Claudio es casi amb Hero i s’inventa una calúmnia. L’orgull, la burla verbal i el tarannà de Beatrice i Benedicte els dificulta de festejar d’una manera pacífica. Després de moltes trifulgues es descobreix la veritat .

Teatre o cinema dins del teatre. La realitat (actors) i la filmació (personatges de la pel.lícula) es barregen en l’espectacle.

Ha estat un musical on es pot apreciar algunes influències de Hitchcock, Germans Max, Charles Chaplin o fins hi tot Fellini.

M’agradaria destacar la magnífica direcció que ha fet l’Àngel Llàcer d’aquest espectacle; primerament perquè dirigir a una quinzena d’actors i una desena de músics i que tot surti rodó és digne d’admirar, i segon per la seva originalitat en traslladar un clàssic a una època més actual. Sincerament haig de reconèixer que m’ha sorprès gratament. No m’ho esperava. El resultat és un espectacle fresc i àgil que demostra, una vegada més, que un Shakespeare pot arribar a un públic molt divers.

L’escenografia de Sebastià Brossa és espectacular, impressionant!!

Molt bona il.luminació i vestuari fantàstic .

Els actors i actrius en conjunt ens han fet gaudir molt de l’espectacle, hi ha molt bon nivell d’interpretació i de veu. L’actuació de tots es molt i molt bona, però m’agradaria destacar l’actuació de David Verdaguer que un cop més, torna a deixar-nos fascinats per la seva gran versatilitat com actor. Possiblement és el millor que l’hem vist fer fins ara. Aquest noi puja amb passes de gegant !!!

La música en directe ( jazz i swing) de Cole Porter, Irving Berlin i I. Herb Brown, ha estat increïble. “Let’s do it”, “Puttin on the ritz”, “Cheek to cheek”, “C’est magnifique” o “Good Morning” són alguns dels catorze temes musicals que hem pogut escoltar durant aquest espectacle. L’orquestra composta per una desena de músics, tots realment fantàstics, ha estat dirigida per Manu Guix.

Tal com ens diu el dramaturg Marc Artigau, “Molt de soroll per no res”, és una festa plena d’embolics i sorpreses. Una festa teatral que jo de vosaltres no me la perdria!!!

La Sala Gran del TNC plena fins dalt amb un públic aplaudint amb ganes.

19/10/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Shakespeare, años 50

Se suele decir que Shakespeare, cuando se hace bien, es un autor muy comercial. Es difícil determinar qué quiere decir “bien o mal” en este contexto o, por lo menos, implica pisar un terreno peligrosamente subjetivo. Lo que no admite discusión es que este Molt soroll per no res dirigido por Àngel Llàcer es, ciertamente, un producto comercial de primera y así lo corroboran las cifras de venta de entradas. El espectáculo es una fiesta magnífica, divertida y luminosa que toma como referencia el Hollywood de los años cincuenta, adornando el texto del dramaturgo inglés con canciones de Cole Porter. Así, el montaje se propone enamorar y hacer feliz a la gente, y lo consigue sin ningún tipo de duda. Resulta difícil reprimir las ganas de ponerse a bailar al salir del teatro. Sin embargo, quizás el envoltorio escogido es demasiado grande y llamativo, y acaba por eclipsar un poco la pieza. Los actores hacen un muy buen trabajo, la dirección es simpática y cuidadosa, y la ambientación muy lograda. Pero hay que reconocer que incluir temas musicales en un espectáculo que no forman parte de la trama implica hacer un paréntesis narrativo después de cada escena. Por muy maravillosa que resulte su factura, esto acaba afectando al ritmo y la importancia que damos a la historia, aunque las canciones se hayan escogido con buen criterio. Afortunadamente, el espíritu del conjunto es coherente y el reparto se lo pasa tan bien sobre el escenario que contagian su buen rollo a la platea. Cuando la sensación que se transmite está por delante de aquello que nos explican, inevitablemente, se los acaba por perdonar todos sus defectos en favor del entretenimiento.

27/11/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Una gran fiesta a expensas de Shakespeare

Sin ningún tipo de duda, este es el espectáculo del momento. Casi desde el primer día, el teatro se está llenando función a función, y no es nada fácil ver llenas las más de 800 localidades de la Sala Gran del TNC. Lo cierto es que Manu Guix i Àngel Llàcer han sabido crear un espectáculo que divierte, te hace feliz durante un par de horas y te engancha con las canciones de un compositor tan saqueado, pero siempre tan efectivo, como es Cole Porter. Toda la parte escenográfica y de vestuario, así como la maquinaria del teatro, funcionan a las mil maravillas… Y cuando parece que ya no se puede pedir nada más, resulta que se ponen a recitar Shakespeare en un supuesto plató de cine, y aquí es donde la cosa se complica. La idea no es mala, pero también completamente gratuita. Y el texto del dramaturgo inglés parece no importar mucho, sobre todo cuando la música para y aflora el drama. En este sentido, la escena de la boda en el segundo acto hace enrojecer un poco, especialmente si recordamos como la resolvían e interpretaban en Amor & Shakespeare… para no ir muy lejos.

La parte interpretativa está bastante descompensada, quizás también porque Llàcer lo confía todo a un reparto muy joven y no deja que ningún actor veterano lleve el peso de la trama. Sólo David Verdaguer y Victoria Pagès aciertan de pleno en sus creaciones, sin caer del todo en el exceso… o bien intentando naturalizarlo al máximo. Y es que el tono general es el de farsa, más que el de una comedia de líos al estilo shakesperiano. Por lo tanto, cuando acaba todo, cuando cae el telón y las luces y los colorines se apagan, sólo se nos plantea una pregunta: «¿Si le sacáramos las canciones y la magnífica escenografía, qué quedaría?»

24/10/2015
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Un musical cursi

Que Molt soroll per no res está siendo el éxito de la temporada es indiscutible. Lo han vendido todo este año y vuelven el que viene. Pero permitidme disentir de las voces que se deshacen en halagos hacia el montaje y lo comparan con las mecas internacionales del musical. Yo, que acostumbro a pasármelo pipa con los musicales, me aburrí de lo lindo en Molt soroll per no res.

Por una parte, la dramaturgia es un caos absoluto donde la historia de Shakespeare brilla por su ausencia (yo me habría perdido si no hubiera conocido el argumento de antemano ), de la otra, las canciones están introducidas con calzador y la mayoría tienen poco a ver con lo que pasa en escena. Con respecto a la puesta en escena, la escenografía es espectacular sí, pero los números musicales son justitos (sobre todo teniendo en cuenta que en el reparto no hay grandes bailarines y que, como cantantes, son correctos pero no excepcionales).

En resumen, me pareció que el montaje se quedaba a medias y que el resultado era, en el mejor de los casos, cursi, eso sí el público aplaudió de lo lindo.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

22/11/2015
Hebert Parodi

Algú ha dit que sembla una gala de TV3, i no puc estar més d’acord, tipus Especial Sant Esteve. És espectacular, amb rostres coneguts, simpàtica i surts somrient. Hi ha llum, colors a dojo, una banda que toca i sona de meravella… Passa molt bé i ràpid i entra pels ulls. Ara, darrera aquesta lluentor hi ha poca cosa. I no tot és culpa dels creadors, que la trama original ja és fluixeta. Les cançons estan perfectament tríades, i traduïdes però una mica forçada la seva introducció a l’obra i, estrany que ho digui jo, musical lover, no ajuden ni aporten al desenvolupament de la història. Com a musical, tampoc no destaquen, en general, les veus i les coreografies no són espectaculars, però ho semblen. El fet que passi en un rodatge d’una pel•lícula hores d’ara encara no sé què aporta més que un cert embolic a algunes escenes. Ara, la gent va sortir encantada.
Diu Llàcer que s’ha plantejat dos reptes en aquesta reestrena. “provocar” els seus crítics introduint “la niña de Shreck”, sic, i veure quant podia allargar el gag del “Bona nit, bona nit”. A banda de que el TNC no hauria d’estar per a aquestes tonteries (sí, ja sé, també parla el personatge), un encert de dos. Sílvia Abril genera moltes fòbies però la veritat és que aquí no desentona. Ara, el gag, insofrible (el públic aplaudeix, sí, però tinc la sensació que perquè pensem que fins que no ho fem, no pararan).
Els personatges, molt plans (el dolent és tan dolent perquè sí) i una mica passats de rosca, massa to de farsa, que per mi va ser el menys destacable. El protagonista és massa “pallasso”, busca fer gràcia d’inici quan hauríem de ser nosaltres qui veiéssim que darrera l’home dur hi ha algú ridícul quan es tracta de l’amor; així, la relació que de bon inici s’estableix amb Beatriu és desigual, no és creïble que se’ls presenti com a iguals, espadatxins del combat verbal, quan ell sembla més curt de reflexos i insegur. M’hagués encantat veure el Jordi Coll fent aquest paper, per exemple.
En Resum: val la pena. És espectacular, absolutament visual, coral i transmet bones vibracions. Que al darrera, si grates, hi ha poca “chicha”? Cert, però de vegades va bé regalar-se un dolç, tot i que no atipi i engreixi.

12/12/2016
Rubén

És un espectacle per gaudir de tot el que succeïx en escena, perquè en cap moment deixen de passar coses. És sorprenent i original veure la historia de Shakespeare portada als anys 50 i amb alguns actors/actrius canviant de registres en els que estem acostumats a veure’ls. És una obra per passar una bona estona.

10/12/2016
Monica Mas

Gran qualitat interpretativa dels actors. A destacar els actors principals! Un espectacle de llum i escenografia!

06/12/2016
Teresa Vives luis

Me gustaría saber cuando lo volverán a hacer este espectáculo o alguno de Silvia Abril
Gracias

26/11/2016
Alice Mazza

A mi me ha parecido el caprichito de unos pocos realizado con el dinero de otros muchos…en una producción tan lujosa como tediosa.
Más bien una colección de cromos y referencias tan dispares como injustificadas que suponemos que solo dejará satisfecho al ínclito Llàcer inductor de este pastiche.
Dicho lo cual hay que hacer mención a una escenografía muy lograda aunque con abundantes precedentes.
En definitiva un plato del gusto de ” Les tietes” aficionadas a las galas de fin de año de TV3
“La nostra”.

01/11/2015
Julià

Escenografia impresionant, coreografies espectaculars i cançons ben escollides. Alguna interpretació potser falla una mica, en especial femenina. Dramatúrgia bé, però potser la primera part es fa una mica llarga. Tot i així, molt recomanable!

25/10/2015
Josep OS

Àngel Llàcer ha transportat aquest text clàssic de Shakespeare a un estudi de cinema de Hollywood dels anys cinquanta, amb els enredos i embolics amorosos entre actors, directors i productors que creen situacions francament divertides. La direcció musical a càrrec de Manu Guix, ha adaptat per l’obra peces de Cole Porter amb molt encert. La interpretació m’ha semblat fantàstica combinant actors veterans amb novells, quinze en total. Vestuari, escenografia i il·luminació espectaculars. I molt bé també l’orquestra formada per 10 músics. La veritat és que he sortit gratament satisfet i els 170 minuts se m’han fet francament curts. Per descomptat cal veure-la.

16/10/2015