L’actor i director Àngel Llàcer, després del recent èxit de muntatges com Molt soroll per no res o El petit príncep, torna a dirigir per oferir-nos una comèdia romàntica sobre la història d’una parella al llarg de 25 anys. Es tracta de dos amants que, tot i tenir vides separades, decideixen seguir amb la seva relació en secret després de passar la primera nit junts en un hotel. El pacte consisteix en trobar-se només un cop l’any, el mateix dia, a la mateixa habitació, mentre la resta de la seva vida segueix amb els seus matrimonis i fills.
Protagonitzada per dos dels gran joves intèrprets de l’escena teatral del moment, Mar Ulldemolins i David Verdaguer, Un cop l’any proposa un viatge de la joventut a la maduresa de l’amor, amb la història del nostre país entre 1975 i el nou mil·lenni com a teló de fons. Segons ens explica el propi Llàcer, “el projecte és un encàrrec de Minoria Absoluta. Em van demanar que llegís l’obra per veure si em venia de gust dirigir-la. Curiosament, la primera meitat no em va interessar gens però, després, a poc a poc, em va atrapar i vaig acabar plorant. En conjunt, em va encantar. Vaig adonar-me que funciona per un cúmul d’elements i que, per aquest motiu, les primeres escenes, que són més lleugeres, són necessàries i donen sentit a la resta”. David Verdaguer va ser el primer en entrar en el projecte. És el quart espectacle que fa amb Àngel Llàcer: “Vaig pensar en ell immediatament”, comenta. “Després vaig passar-li un llistat de possibles actrius perquè escollís ell… i va escollir la Mar Ulldemolins”.
Dels Estats Units a la transició espanyola
En realitat, es tracta d’una adaptació d’un text de Bernard Slade escrit l’any 1975 que han volgut traslladar dels Estats Units originals a un hotel de La Rioja, que és el punt on els dos personatges es troben un cop l’any, tot i que ell viu a Barcelona i ella a Galícia. També s’han canviat les dècades: dels anys cinquanta a la transició espanyola. Entre escena i escena, fan un repàs de fets històrics i culturals, des de la mort de Franco fins l’arribada de l’any 2000, amb tot d’imatges que portaran un munt de records a l’espectador.
Segons Llàcer, “l’adaptació ha sigut senzilla. Només necessitàvem que coincidís un fet concret que afecta als personatges. Però vam tenir la sort que als Estats Units, aquest fet, datava del 1962 mentre que a Espanya, no va succeir fins el 1987 i, per tant, ens quadrava perfectament. La resta, és tot context i nostàlgia. Però crec que així resulta molt més agraït per l’espectador. El públic reconeixerà fets que ha viscut, que coneix o sent propers i, per tant, li serà més fàcil identificar-se amb aquesta història d’amor”.
Malgrat el pas del temps, però, hi ha una cosa que no canvia: l’habitació d’hotel. “Ni l’essència de les persones”, afegeix Llàcer. “Tots som encara com quan érem petits”. El muntatge vol reflexionar sobre això i, per aquest motiu, els actors són conscients que és molt important que les interpretacions siguin versemblants. Per Mar Ulldemolins, el truc consisteix en “anar controlant l’energia de les primeres escenes i donar pes a altres factors més subtils. Es tractar de dosificar i que el canvi no es percebi com a massa brusc. Les accions dels personatges descrites al text, afortunadament, també ajuden en aquest sentit. És molt bonic veure’ls evolucionar… sobretot a ella”. I és que l’evolució de la dona és un altre dels elements més destacables de l’espectacle.
L’evolució de la dona
“Vaig voler aprofitar per explicar l’evolució de la dona en aquestes dècades”, ens diu Llàcer. “La protagonista passa de ser una mestressa de casa, casada amb un jove gallec, amb el qual té fills i porta sortint tota la vida… a ser una senyora que necessita agafar les regnes de la seva vida, decidir ella, deixar al marit apart i agafar protagonisme dins de la casa. Durant l’obra, veiem com deixa d’estar sotmesa i es converteix en una dona de negocis”.
Malauradament, la situació de les dones en el món contemporani no ha millorat tant com seria desitjable. En aquest sentit, Ulldemolins apunta que “encara falta un llarg camí per recórrer. Hem millorat molt, en perspectiva, però això no ens ha d’enganyar. A nivell laboral, no pot ser que, en general, les dones cobrin menys que els homes, entre d’altres desigualtats que, espero, amb el temps aconseguim fer desaparèixer”.
La proposta està plantejada per agradar a espectadors de totes les edats. Es tracta d’una història d’amor universal. No obstant això, és probable que, “com més edat tinguis, més la puguis apreciar”, matisa Llàcer, “pels fets històrics, però també per les experiències viscudes. La gràcia està en què comença com una comèdia i, a poc a poc, es va tornant més emotiva… i acaba fent plorar. Com la vida. Com més gran ets, més plores. Almenys, això és el que em passa a mi. El pas del temps, per sí mateix, entristeix una mica. Però és bonic, a la vegada. L’obra té alguna cosa de tot això. Va de la lleugeresa juvenil a una cosa més profunda i melancòlica. És un viatge preciós”.
“Estimeu-vos molt”
Per representar una història tan universal, no han hagut de documentar-se, més enllà de la preparació de les projeccions. Però sí han hagut d’assajar molt… i concentrar-se en allò que requereix més atenció. “El que sempre ens diu l’Àngel abans de començar la funció”, confessa David Verdaguer, “és que ens estimem molt. Perquè, al final, tot acaba parlant d’amor. I això, més enllà de totes les coses que passen pel camí, va de gent que s’estima i s’estima molt”. A això, Llàcer afegeix: “També mostrem l’evolució de les diferents maneres d’estimar, depenent en el moment vital en el qual et trobes. Al principi, és més carnal i, després, vas evolucionant cap a una cosa més profunda que té a veure més amb la companyia; tot i que, en el seu cas, sempre existeix el factor sexual”.
Tots tres es mostren encantats i feliços de participar en aquest projecte. Pel que sembla, es tracta d’un factor que per l’Àngel Llàcer director és molt important: “Els vaig dir que faríem aquesta obra per ser feliços… i crec que ha estat així. Ha sigut molt agradable i ho hem gaudit molt. Només espero traslladar aquest sentiment també als espectadors”.
Text: Iván F. Mula
