L’energia que desprèn Sílvia Abril és impressionant. Només de parlar-hi una estona, t’encomana la seva energia i tens ganes de viure els projectes amb la mateixa passió que ho fa ella. Nascuda a Mataró 1971, Abril va abandonar la carrera de dret per ingressar a l’Institut del Teatre. Després d’iniciar la seva carrera al costat dels Comediants, s’ha forjat una carrera televisiva en l’àmbit de l’humor en programes com Buenafuente, Caiga quien caiga o La que se avecina. Ara s’atreveix amb el musical que transporta el Molt soroll per no res de Shakespeare al Hollywood dels anys 50 de la mà d’Àngel Llàcer i Manu Guix. Després de l’èxit de la temporada passada, s’incorpora al repartiment amb una Beatrice renovada, més clown i més física.
TEATRE BARCELONA: Després d’una temporada d’èxit com la que va tenir Molt Soroll per no res, amb quins reptes t’enfrontes en aquesta reposició del muntatge?
SÍLVIA ABRIL: Precisament entrar-hi i que res no perdi la seva essència, que l’espectacle continuï sent brillant, dolç, amb gràcia… Que el meu personatge sumi, que la nova Beatrice guanyi. Faig una Beatrice molt diferent de la que feia la Bea Segura perquè som actrius diferents. Aquest és el meu objectiu i el meu repte.
Has tingut oportunitat de parlar amb Bea Segura i compartir impressions sobre Beatrice?
Sí, hi he parlat bastant. Ara és a Londres i, per telèfon, li he anat preguntant dubtes que tenia d’algunes escenes. M’ha anat de conya parlar amb ella perquè ells van tenir gairebé tres mesos per poder preparar l’espectacle; nosaltres tres setmanes. Ella va poder fer un treball d’aprofundiment que nosaltres no hem pogut fer, i tenir la seva visió de Beatrice m’ha anat molt bé. De fet, la Bea m’ha deixat els camins molt ben dibuixats, però jo, que sóc bastant incorrecta, n’he fet de les meves… I l’Angel m’ha donat ales, eh! He dibuixat una nova Beatrice. Per exemple, hi ha una escena on el personatge s’adona que en Benedicte està enamorat d’ella on la Bea feia l’escena quieta i jo, en canvi, no paro. Faig una escena amb molt clown. Li he donat un punt al personatge més físic: quan s’enamora perd el control, també del seu propi cos. Aquesta és la meva proposta del personatge, una noia que perd el control quan s’enamora. Sense sortir de les directrius de l’espectacle, és clar, però amb la possibilitat de volar que m’ha donat l’Àngel.
Parlant de l’Àngel, com és passar de ser companys de plató de tele a tenir-ho de director al teatre?
Bé, hem passat de ser companys a director i actriu, la relació no té res a veure! Però la veritat que és molt agradable, perquè ens entenem molt bé. Tenim un llenguatge que els dos entenem perfectament, sabem de què parlem, només cal que em digui una vegada alguna cosa perquè sàpiga perfectament què vol dir.
Vas veure l’espectacle la temporada passada? En algun moment vas pensar que t’agradaria ser-hi?
I tant! Tinc molts amics en aquesta producció i vaig venir a veure’ls. I la veritat és que vaig sortir de l’espectacle i li vaig a l’Àngel: «a veure si un dia em truques per participar en un muntatge així!». Però no pensava en la Beatrice, sinó més aviat en participar, simplement, fer el que fos! Ho vaig dir amb l’adrenalina amb què vaig sortir de l’espectacle i mesos després, quan em va proposar la Beatrice, em va agafar desprevinguda. La Bea ja estava a Londres i no podia fer-ho. La meva primera reacció, de manera inconscient, va ser un sí ben clar, però just després ja va ser un «ara deixa-m’ho pensar» [riu]. Havia de mirar amb el meu representant que no tingués cap compromís adquirit, però realment em feia molta il·lusió fer-ho… I aquí estic!
I des de llavors, com ha sigut la preparació del personatge?
Mira, des del moment en què vaig dir que sí, al juny, ja vaig començar a estudiar perquè volia arribar als assajos amb el text molt après. M’he passat l’estiu estudiant com una boja. La meva família em deia: «ja n’hi ha prou, que falten 5 mesos!». Però jo no parava, en tenia moltes ganes! És més, mai a la vida m’he preparat tant un muntatge com he fet amb aquest. Mai m’he estudiat tant el text, els vídeos per aprendre les coreografies… Tenia tantes ganes i volia estar tan bé…! Sóc molt exigent amb mi mateixa. Però és veritat que així com a la tele m’agrada sortir i improvisar, aquí sabia que per poder treballar amb llibertat m’havia de saber el text i els moviments molt i molt bé perquè és la manera d’aprofitar al cent per cent els assajos.
Pel que ens expliques i amb les ganes que li poses sembla que els musicals et fan feliç. Que t’aporten de diferent?
A mi la música m’encanta i ballar em flipa, per tant el musical em dóna un plus de diversió com a actriu que no em dóna el teatre de text. I el musical és això, poder ballar, poder cantar… m’encanta! Mira, hi ha un número en què la coreògrafa em va veure amb tantes ganes que em va posar a primera fila. És una mica la mateixa sensació de quan prepares el ball de final de curs a l’escola [riu emocionada] i, és clar, quan em va posar a primera fila, em vaig cagar. Per cantar tinc més dificultats i faig el que puc però, com que m’agrada, salvo bastant bé els mobles. El musical em dóna l’espai per fer tot allò que m’agrada: actuar, ballar i cantar. La musica en directe és un subidón. Puc entrar a un assaig amb un mal dia i, només per la música, ja surto plena d’energia.
Potser aquest és un dels punts forts d’aquest musical.
Sí, així és, transforma l’energia, de veritat! El dia que vaig venir com a públic me’n recordo que vaig sortir amb l’adrenalina pels núvols! És una meravella, simplement meravellós.
A banda del musical, darrerament -desprès de fer comèdia a tele, cine i teatre- t’has atrevit amb un drama… Què et queda per fer?
Queda malament dir-ho, però he fet de tot. L’única cosa que demanaria és poder seguir treballant i emocionant a la gent; és el que em dóna felicitat. I això sí, sortir a un escenari o a un plató amb públic en directe. Necessito sentir el públic en directe. Sortir cada nit a l’escenari i que cada dia sigui diferent com a Molt soroll per no res… El públic t’ho dóna tot!
Potser també m’agradaria poder aprofundir més en fer un drama al teatre, però no cal que sigui a una sala gran, més aviat a una de petitona… Seria canviar el meu registre. Sempre penso en la Carmen Machi o la Blanca Portillo, que són grans actrius còmiques, però que alhora també les pots veure en espectacles dramàtics. Quan veus Juicio a una Zorra penses: quina bèstia parda la Machi! M’encantaria poder fer una cosa així, encara que no sé si ho podria fer tan bé com ella. En realitat, em falten tantes coses per fer… Ho he fet tot i no he fet res, em queda molt camí per recórrer perquè a cada pas que dono sóc diferent. Et vas transformant a mesura que et passen coses a la vida i a l’escenari.
Text: Eirene Ramos / Fotos: Mercè Rubià
