Federico García

Magnífica propuesta, empezando por el título, FEDERICO GARCÍA, que no remite tanto al mito como a la persona, de la misma manera que no se recitan sus versos más conocidos; todo un acierto ampliar miras y huir de los tópicos. Y suenan «La leyenda del tiempo» y «El fuego fatuo» con lo que yo casi entro en éxtasis.

Una propuesta con alma, que consigue algo tan difícil como un equilibrio perfecto entre erudición y emoción. Tiene teatro documental, que me pirra (de hecho, el documental es mi género cinematográfico predilecto, a estas alturas), baile (¡y qué baile!), música (¡y qué música!), cante (¡y qué cante!) y, claro, poesía.

Mediante interesantísimas proyecciones, expertos en el poeta granadino van relatando la vida de Federico García – no sólo de Lorca-, en un viaje en tren que rememora el fatídico que hizo él de Madrid a Granada y del que no volvería. Mientras escuchaba embelesado lo que se nos explicaba, dudaba de si los no familiarizados con su biografía podrían perderse en algún episodio ya que no se entra demasiado en detalles (como el distanciamiento con Dalí y Buñuel) pero vista la gran reacción del público está claro que el temor era infundado.

La obra acierta de lleno en algo que seguro hubiera gustado al poeta: uno no sale sólo indignado y rabioso por su final sino con ganas de celebrar la vida y su obra.

Sólo dos detalles no me convencieron, insignificantes: la imitación (facilona) de Dalí y las palmas del público en el última saludo (como si supiéramos, bastaba ver alguna medio sonrisa de vergüenza ajena desde el escenario). Naderías, vaya, en un montaje lleno de sentimiento, que no sensiblería, que no huye de la tragedia pero contagia la alegría de vivir y escribir, que te hace sentir que has conocido a la persona más allá del mito.

La figura de Lorca es tan importante para el teatro y la poesía en lengua castellana que, afortunadamente, vemos a menudo en nuestra cartelera montajes de sus obras u homenajes a su figura. Lo que tiene de especial esta propuesta de Pep Tosar es que ha sabido encontrar un magnífico equilibrio entre el teatro documental, la poesía de sus textos y su espíritu musical con un resultado excelente y muy poco habitual. El producto de combinar la lectura dramatizada con testimonios de expertos sobre la vida del escritor granadino y el duende de la guitarra, percusión, voz y baile flamenco en directo es tan precioso, acertado y emotivo como hipnótico. Estamos ante un espléndido homenaje a la persona que fue Federico García, más allá de su obra. El espectáculo destaca por su elegancia, sensibilidad y simbolismo a la hora de abordar los hechos más importantes de su vida sin perder nunca de vista su idiosincrasia y única filosofía artística. En escena se conjugan la palabra y los sentidos, la memoria y la historia, el corazón y alma de una sociedad que todavía no se ha recuperado de una pérdida tan injusta que es, además, el triste emblema de la parte más despreciable de nuestro pasado. La sencillez con la que encuentran comunión todos estos elementos tan volátiles es difícil de explicar… pero, como si fuera magia, la pieza transmite respeto por el material, sabiduría hacia el valor de lo que narra, rigor y originalidad de una forma tan redonda que difícilmente encontraremos otros ejemplos con los que compararla.

Siempre digo que me cuesta ver adaptaciones de obras de Lorca, porque en muchas ocasiones no se acaba de encontrar el tono -nada fácil, por cierto- del poeta andaluz. En esta pieza de teatro documental que ha ideado el mallorquín Pep Tosar sí que he encontrado espíritu, y duende, y sentimiento, y otras muchas cosas que nos acercan al autor. No sé si será por los testimonios, por las imágenes proyectadas, por los textos escogidos o por el flamenco que atraviesa la pantalla… Todo ello forma una unidad que nos permite pasear por la vida de uno de los más grandes dramaturgos en lengua castellana. A medida que avanza el espectáculo nos rendimos a su simpatía y nos animamos con su entusiasmo, sin olvidarnos de la excelencia de su teatro, de su poesía… y de su forma de entender el mundo. Tosar y el bailarín José Maldonado se desdoblan en la voz y en la expresión del personaje, acompañados al cante por Mariola Membrives, a la guitarra por Rycardo Moreno y a la percusión por David Domínguez. En definitiva, un montaje que entusiasmará a los más lorquianos y que sorprenderá por su emotividad y su aparente sencillez.

Pep Tosar ha creado con Federico García un espectáculo total que consigue combinar en una única pieza las palabras del poeta, la visión que tenían de él sus contemporáneos, la que tienen sus estudiosos y sumar, encima, el «duende», todo aquello que no se puede expresar con palabras pero sí, en cambio, con el cuerpo y la música.

Federico García es un espectáculo que emociona a la vez que reivindica la figura de un poeta imprescindible, un acierto de principio a fin.

Más información en Somnis de teatre

Què tenia Federico García Lorca que seduïa a tothom?

“...no era comparable con nadie su persona misma. Era el genio de la personalidad. No he conocido a nadie que tuviera el don de la expresión humana viva de la presencia, como lo tenia aquel extraordinario ser, que era Federico. Tenia una seducción, un poder  hechicero, una expresividad corporal tan inmensa, que era sencillamente irresistible. Era un fenómeno. Era la simpatía, llamaríamos, elevada a fenómeno cósmico. Era el máximo de la potencia de la presencia humana”

Vicente Alexander

 

“Federico García” és un espectacle de Pep Tosar i Evelyn Arevalo basat en la vida i obra de Federico García Lorca. Va ser estrenat al 2015 a la Sala Hiroshima de Barcelona i es va poder veure al Teatre Josep Maria de Segarra de Santa Coloma de Gramenet. En totes dues ocasions em vaig quedar amb les ganes d’anar-hi. Però de sobte...Una nova oportunitat !!! “Federico García” estava dins la programació del Teatre Romea . Aquest cop vaig reservar de seguida a l’agenda per anar-hi el dia de l’estrena. Aquest cop no me’l pensava perdre!!!

D’entrada us diré que m’encanta Lorca i m’encanta el flamenc en totes les seves expressions, així que les meves expectatives de veure un gran espectacle eren molt altes.

 

De l’obra i la vida de Lorca s’han fet un munt d’espectacles. El que marca la diferència i la originalitat d’aquest muntatge amb la resta que s’han vist fins ara, és que enllaça la música, la dansa, el text i la imatge, per endinsar-nos en el món interior de Federico García, i no en la figura i el  geni que va ser Lorca.

La música que podreu escoltar són una varietat de temes que van des del flamenc més pur al Jazz. Podreu escoltar des de poemes de Lorca musicats, a una cançó del cantautor Jaume Cisa, molt ben lligats tots ells amb el context de l’obra . Tot està molt ben lligat amb la guitarra flamenca del músic i guitarrista Rycardo Moreno, els sons de la música flamenca del percussionista David Domínguez i la increïble i meravellosa veu de la cantaora Mariola Membrives.

El bailaor i coreògraf José Maldonado és el focus principal de l’espectacle. El protagonista. L’ànima de Federico Garcia expressada en forma de ball i moviment corporal. Els seus zapateaos ressonant dins el silenci absolut de tota la sala, m’han posat en més d’una ocasió la pell de gallina. Espectacular la coreografia de José Maldonado amb les imatges del cavall andalús com a company de ball.

Meravellós el moment de la fusió entre la imatge de Federico García i José Maldonado ballant en el seu interior. Per uns moments ha estat com tenir entre nosaltres l’ànima del poeta.

Silencis molt emotius.

La paraula, juntament amb el ball, és una de les parts més importants d’aquest muntatge.

Pep Tosar és la veu dels textos que escoltareu al llarg de l’espectacle. Una selecció molt acurada de la seva obra poètica, d’algunes cartes, de la seva prosa i del seu teatre. Textos, alguns d’ells poc coneguts per una gran majoria de públic.

Les vídeo imatges són la part documental de l’espectacle, l’eix dramatúrgic i el seu motor narratiu.

El vídeo és el trajecte en tren. Un tren que surt de Fuentevaqueros, origen familiar i la seva infància, passa per Granada on va viure la seva adolescència, recorre l’Espanya en la que va conèixer a Unamuno i Machado, passa per Madrid on es va relacionar amb Buñuel i Dalí, el seu pas per Barcelona, Cadaqués, Nova York i Cuba, el seu retorn a Madrid i finalment el seu darrer viatge a Granada.

Un viatge virtual, simbòlic i cronològic, de la vida i obra del poeta.

Dins els vagons hi trobarem a Mario Hernández, Allen Josephs, Domingo Ródenas, Antonia Rodrígo (biògrafa), Vicenta Fernández-Montesinos García (neboda del poeta) i Juan de Loxa ( expert lorquià). Durant el trajecte ens aniran explicant els moments més importants del poeta.

En el documental també hi veureu imatges de paisatges d’Andalusia, imatges de documentals de l’època, algunes fotografies i dibuixos del poeta.

 

“Federico García” és un espectacle on s’hi barreja sensibilitat, elegància, emoció, poesia i art. Un espectacle del tot imprescindible!!!

És realment impressionant veure a tot el públic aixecat aplaudint durant una bona estona.

 

“Quiero dormir un rato,

un rato, un minuto, un siglo;

pero que todos sepan que no he muerto;

que haya un establo de oro en mis labios;

que soy un pequeño amigo del viento Oeste;

que soy la sombra inmensa de mis lágrimas”

 

Federico García Lorca

 

 

 

Doncs la setmana passada vaig poder assistir a l'estrena de "Federico Garcia" al Teatre Romea.

Sembla mentida la perfecció i l’equilibri que han aconseguit per poder realizar aquesta peça. La unió d’una “cantaora”, d’un guitarrista i d’un percussionista, un “bailaor” i la narració de Tosar amb els texts de Federico. I si això no és suficient, amb les projeccions que hem vist a primer pla realitzant entrevistes en un tren o directament projeccions de fets, situacions i fotografies.

Ja tenim una declaració d’intencions amb el nom de l’obra “Federico García”, deixant l’identificació del cognom a la nostra memòria i portant a escena els texts menys coneguts d’aquesta icona.

Ha estat un autèntic goig que hem pogut gaudir aquesta setmana al Romea. Ha estat tot un luxe el viatge que Pep Tosar ha realizat en l’aniversari de la mort del poeta (hem de pensar que va ser estrenat l’any passat). Des d’un primer moment ens ha deixat tocats davant la intensitat del personatge.

A més podeu llegir-ne més a Inquietuds

És difícil escriure sobre una proposta que mou emocions i sentiments, una proposta que arriba a l'ànima. Això és el que ens ha passat amb aquesta mirada que ens ha proporcionat Pep Tosar sobre la figura del poeta .Ès el gran homenatge de Pep Tosar a la figura de Federico Garcia Lorca, que ha preparat amb la col·laboració d'Evelyn Arévalo.

Aquesta proposta es va estrenar a la Sala Hiroshima, dins del marc de Festival Grec 2015; s'han arribat a fer tan sols 8 funcions, quatre a la Sala Hiroshima i les altres en gira per l'estat espanyol. Un cop vista ens sembla inversemblant aquesta espera de dos anys per poder programar-la de nou.

Pep Tosar s'ha endinsat a la vida del poeta a través de la música, la dansa, el text i imatges documentals. Un recorregut que va des de Fuente Vaqueros, lloc on va néixer i viure els primers anys de la seva vida, a la Guerra Civil quan va ser assassinat, i recull els episodis més destacables de la vida de Federico.

El bailaor José Maldonado es converteix en l'encarnació física del poeta i el centre de l'espectacle. Una pantalla transparent ocupa tota la boca de l'escenari i a través de les projeccions ens permet veure les cinc persones que donen vida als textos del poeta. La veu de Mariola Membrives, la guitarra de Rycardo Moreno, la percussió de David Domínguez i la veu de Pep Tosar acompanyen en tot moment al bailaor encarnat en poeta.

Una posada en escena absolutament deliciosa, d'una sensibilitat i qualitat "fora mides" que converteix aquesta proposta en un Imperdible.

Rotundament genial.

Per veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ

És ben sabut que la figura de Lorca desperta passions més enllà de la seva faceta artística, sent un reclam per si sol. De fet, aproximar-nos a aquesta ens permet fer una anàlisi més profunda de la seva obra, podent contextualitzar-la i entendre-la millor. Tot i això, representar aquesta vessant sobre un escenari no és una tasca fàcil i, sovint, s'han pogut veure propostes sense cap tipus d'ànima. Sens dubte, no és el cas d'aquest espectacle, el qual desborda creativitat per tots els costats, aconseguint fusionar diferents disciplines fins a aconseguir dotar-lo d'una personalitat pròpia. En aquest sentit, ens trobem amb un documental  que combina música, interpretació i ball a través de l'audiovisual i el directe, tot creant una atmosfera que atrapa l'espectador, la qual li transfereix diferents tipus d'emocions.

Per mi, Pep Tosar ha aconseguit un espectacle rodó que ens submergeix en la figura de Lorca i en el seu univers, tot instruint-nos en ells a partir de la paraula i dels sentits, la qual cosa ens permet una major comprensió d'aquests al no limitar-se a oferir només les dades importants. A més, el talent que hi ha sobre l'escenari està totalment en consonància amb la proposta, mostrant unes dots brillants i acompanyant amb gran maestria a l'espectacle.

Una pantalla translúcida en primer terme deixa entreveure un guitarrista, una "cantaora", un "bailaor", un percussionista i un actor-rapsoda. S'hi projecta un camí pel qual hi avança una càmera subjectiva. Durant la representació es combinaran les projeccions dels testimonis d'experts lorquians que viatgen en tren i les interpretacions en directe, musicals i no, de l'obra menys coneguda del poeta granadí. Federico García declara les seves intencions ja des del títol, que prescindeix del cognom que l'identifica com a poeta i com a icona cultural, i escull el nom i el primer cognom per dur a terme un trajecte, un recorregut per la vida d'un home.

Pep Tosar s'endinsa en el teatre documental per indagar sense un rumb fix, com ho fa sempre el bon teatre, no mirant de treure l'entrellat de res, sinó amb la voluntat de resseguir les passes d'un home que escrivia poemes i obres de teatre. És una obra sobre la memòria, la dels qui el van conèixer i la dels qui l'han llegit amb afany exhaustiu. Però també la memòria dels qui el llegim i el diem cada dia, dels qui el cantem i dels qui el ballem.

Federico Garcia és teatre que ataca el moll de l'os, que penetra exultant de vida tot i ser conscient que es dirigeix irremissiblement cap a la mort del poeta, de l'home que escrivia. Escoltem Strange fruit de Bille Holiday, La leyenda del tiempo de Camaron... laments estripats que es neguen a callar i que il·luminen les zones de penombra en què els que no llegeixen mai poesia es troben més a gust.

Correu al Romea! El teatre pur ens parla d'un poeta pur, que escrivia poemes perquè caminava, perquè vivia.

Una especie de conferencia teatralizada ha sido este espectáculo de Pep Tosar, excelente, equilibrado, innovador, respetuoso, porque … quién no admira a García Lorca? Los cuatro fascistas de puta que lo mataron, pero la buena gente queda embobada con sus poemas y obras de teatro. Pues como conferencia ha sido de lujo, con cantaora, guitarrista, percusionista y bailaor, y Tosar como relator. Para acabarlo de redondear, unas proyecciones videográficas de categoría con entrevistas realizadas en un tren, de Madrid a Granada, simbolizando el tren que nunca tenía que haber cogido Federico, el tren que le llevó a la muerte en agosto de 36. Una vergüenza nacional. Siempre me pregunto: ¿qué habría podido llegar a hacer este crack si no la hubieran matado?