Dagoll Dagom: L'alegria que passa

Con altas expectativas por los comentarios que he ido leyendo, fui a ver el último espectáculo de Dagoll Dagom, y en pocas palabras: las supera con creces.

L’Alegria que passa es un musical de los que hacía tiempo no se veían en la cartelera de Barcelona. De los que hace unos años disfrutábamos de mínimo un par al año y que ponen al talento catalán muy arriba, en cuanto a calidad, en los espectáculos de la industria del teatro musical de formato medio.

Con una ejecció técnica perfecta, el elenco, que tan pronto baila, canta que toca un instrumento, se desenvuelve con soltura y naturalidad entre las coreografías, marca de Ariadna Peya, que nos hacen adentrarnos en el pueblo gris y sentir su apatía, tristeza, miedos…. Pero tampoco dejan atrás las actuaciones, entre las que destaca la de una Àngels Gonyalons que está magnífica. Espero que este papel le regale algún que otro merecido premio. Mariona Castillo también brilla con luz propia, su voz es inconfundible y no deja indiferente y me ha encantado reencontrarme con su «yo» más de teatro musical, es garantía de calidad.

Además, el tema escogido por Dagoll Dagom para la que dicen, será su despedida, no puede ser más acertado: mezcla de una sociedad de rebaño gris que viven sin sueños ni anhelos, con un líder de tintes dictatoriales que no deja que nadie vuele… Bien, hasta que alguna persona despierta, y sin desvelar mucho, diré que salí con una sonrisa dibujada por los tintes feministas y sororos del musical. También, es un bonito homenaje a la fuerza que tienen las artes escénicas y lo necesario que es el teatro como despertador de consciencias.

Gracias a Dagoll Dagom y a todo el equipo. Ojalá vuestro legado haga que veamos muchos más montajes así en los próximos años.

Com ens marquen les normes dictades per la societat?
De vegades, el preu que es paga per tenir una vida acomodada, és un llastre que pesa massa i no ens deixa aixecar el vol…. mentre veiem els altres enlairar-se en una vida més feliç que la nostra. Ja ens ho diu la prosa de l´autor: Ocells de fang no poden volar i Ocells que passen, volen aterrar.
La alegria que passa és l´adaptació musical que fa Dagoll Dagom de la peça teatral escrita per Santiago Rusiñol al 1897 i estrenada al Romea al 1898. Amb una coreografia urbana i a ritme de jazz-rap, els habitants d´un poble qualsevol, gris i sense ànima, ens donen la benvinguda i ens situen en el moment actual.
S´apropen les eleccions i el seu alcalde ha contractat un espectacle de circ ambulant com a part de la seva campanya electoral.
Un rerefons d´interessos marca les decisions polítiques de l´alcalde que vetlla perquè el poble no desperti mai. La música però és revolució i desperta sentiments que fan trontollar els plans de l´alcalde. Així ens trobem cara a cara amb dos mons oposats, el de l´estabilitat i el nòmada, amb dos estils de vida que desperten l´enveja de qui no la viu igual.
Tots els actors (ballarins/intèrprets i musics) fan les veus d´habitants de poble i d´artistes alhora. Una única túnica gris marca el rol que juguen en tot moment .

Les coreografies son molt encertades i ben encaixades en el fil argumental.
Acròbates que pugen i baixen per les diferents estances de l´escenari, mentre uns toquen instruments, d´ altres ens regalen les seves veus i d´altres la seva dansa. Tot plegat fa d´ aquest musical un autèntic performance.
Àngels Gonyalons, Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís, Eloi Gomez, Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez…. ens mostren ART en totes les seves formes. Els 90 minuts s´esgoten en un tres i no rés. Aplaudiments a dojo, públic d’en peus i una bona estona picant de mans. Un espectacle impecable.

Santiago Rusiñol planteó el texto de La alegría que ocurre, en 1897, como un signo de apertura, una necesidad propia del teatro modernista para expresar la lucha entre ideologías y el conflicto entre el individuo y la sociedad. La oposición entre conceptos tan dispares como tradición y progreso o idealismo y realidad está presente a lo largo de la prenda.

El espectáculo, la última propuesta de creación de Dagoll Dagom, fusiona música y texto en una coreografía ágil y bien trabada, y aprovecha el espíritu crítico del texto de Rusiñol para adaptarlo y conmover con una versión muy creativa, en la más pura tradición de la compañía, fruto del trabajo de Anna Rosa Cisquella, Marc Rosich, Andreu Gallén y Ariadna Peya.

La escena ocurre en un pueblo cualquiera, aburrido y sin aliento de vida, donde todo funciona de forma automática y gris, fruto de una servidumbre esclava. Un buen día, recibe la visita de un grupo de artistas de circo, y el enfrentamiento entre la frescura que llega y la aspereza que reina en la localidad está servida. Como puente entre ambos universos, el hijo del alcalde, que huye de un mal momento bajo el malvado paraguas del tirano de su padre y, conocedor de otros mundos, descubre en el artista principal la frescura, la ventana a la libertad ansiada. El amor, en definitiva. La excusa universal y el motor de todo cambio. El conflicto se dispara, hasta que el grupo de artistas se va del pueblo, y éste se resigna al tedio que lo hace aparentemente estable.

La interpretación es brillante, aunque existe un decalaje entre la madurez escénica de un grupo de jóvenes y prometedores actores que muestran sobre todo escuela y técnica, y la de una Àngels Gonyalons sublime, espectacular, capaz de llevar dos papeles absolutamente distantes a la vez sin desequilibrio y, en algún momento, tachando la apoteosis interpretativa. Añadiría, junto a la gran Gonyalons, una espectacular Mariona Castillo, a gran altura interpretativa y musical. Un gozo.

En las coreografías, uno debe especialmente para Pol Guimerà y Basem Nahnouh. Y, en general, por todo el elenco, que emociona a cada movimiento.

La escenografía es un cierto punto claustrofóbica por cerrada, dejando poco espacio a los cambios de escena, con un movimiento y una rotación en el piano excesiva y un uso de la guitarra en manos del actor, casi como arma que otorga poder, que acentúa la sensación de enfrentamiento entre bandas juveniles más que entre pueblos, culturas e ideologías.

En un momento determinado, Gonyalons canta “¿De qué sirve tener talento?”. La respuesta es evidente. Sirve para forrar en oro lo que se toca, y para dar la sensación de grandiosidad a cosas que quizás, bien mirado, no lo son tanto.

La icònica banda de Punk Cabaret novaiorquesa The World/Inferno Friendship Society tancava el seu tercer àlbum Red-Eyed Soul amb la cançó So Long To The Circus (A reveure, circ) que en els seus versos finals deia així: "So long to the circus, so long to it all / You should have a good sense of when it's time to get gone / When the police are about to arrive, when security steps in / Wave goodbye to the circus", que es traduiria com: "A reveure, circ, a reveure tot / Saps que és tenir una bona pensada quan és temps de marxar / Quan la policia és a punt d'arribar, quan la seguretat entra / Fés adéu amb la mà al circ". I tot i la subversió del circ dels de Brooklyn era més que coneguda i habitual, però no sempre esperem que la visita d’un circ a la ciutat faci que remogui les consciències i trasbalsi les nostres vides.

En aquests darrers anys les obres de Santiago Rusiñol han estat sovintment revisitades i actualitzades, fent tota mena de gatades de gran format com seria El jocs florals de Can Prosa, per part de Jordi Prat i Coll, o el Gente Bien de La Cubana amb en Jordi Milán al capdavant, o adaptacions i formats més modestos com El bon policia amb Ricard Farré i Arnau Puig. Ara bé, la proposta de transformar el quadre líric de L’alegria que passa en un musical postmodern és un risc que no tots poden assumir, i és per a això mateix que els Dagoll Dagom, encapçalats sota la direcció artística d’Anna Rosa Cisquella en el que sembla ser que serà, si el destí no ho canvia, el darrer musical de creació de Dagoll Dagom, que s’acomiadarà el proper any amb una reposició de Mar i Cel per a la commemoració de les noces d’or del naixement de la companyia. Per a aquesta darrera aventura, Cisquella s’ha deixat acompanyar per la música  d’Andreu Gallén, la direcció i dramatúrgia de Marc Rosich i les coreografies d’Ariadna Peya.

No és gaire habitual, però, que en el gènere del musical hi hagi un ús predominant del qual podrem denominar com a música electrònica. Doncs són molts els gèneres i el genèric ens obliga a pensar en sons generats, primordialment, per sintetitzadors. Però és evident remetre’ns a uns referents tan clars com els del musical experimental de The Saddest Music In The World de Guy Maddin, els sons metàlics de Björk a Dancer In The Dark de Lars Von Trier, els ambients foscos dels musicals de Terrance Zdunich com son Repo! The Genetic Opera i The Devil's Carnival. També els sons de musicals molt més electrònics com Closer to Heaven, que va ser elaborat pels mateixos Pet Shop Boys o The Seduction of Ingmar Bergman de The Sparks. Això sense deixar de banda un dels darrers èxits de Broadway, que és el musical Hamilton de Lin Manuel Miranda, que alterna una instrumentació clàssica amb algunes concessions a l'electrònica i rappejant en diverses cançons.

Ara bé, la proposta dramàtica de l’espectacle agafa les idees generals del quadre líric de Rusiñol per a transportar-ho a una altra banda, el que és una peça d’escassa mitja hora, ara arriba gairebé a les dues hores i amb molts més elements dramàtics i girs de trama. Doncs la caravana de comediants del text de Rusiñol que arriba per atzar al poble, és ara portada com a reclam publicitari per l’únic candidat a l’alcaldia del Poble Gris, que és alhora l’únic propietari i empresari d’aquesta mateixa vila. Així que és una població on tot està dat i beneït i els seus habitants no poden fer més que arrossegar i continuar amb les seves vides, sense que aquestes importin gaire. Què ha de suposar que uns estrangers de la ciutat portin les seves cançons? Poden aquestes remoure alguna mena de consciència o no és més que un lleuger divertimento que serveixi per a refermar el poder establert?

Què en pensa la massa crítica d’aquesta maniobra política i social? Hi ha veritablement una massa crítica o és només el ressentiment? Tot està bé malgrat ser una societat grisa. Si no hi ha mancances, no hi ha problemes o és just per a això mateix que el nepotisme pot funcionar a la perfecció? Aquest grup de comediants que arriba és només l'alegria que passa que no serà ben entesa ni rebuda per parts dels que habiten al Poble Gris o serà el començament d'un canvi molt més profund que ha de fer que s'adonin que hi ha alguna cosa a les seves vides que no rutlla tal com hauria de rutllar? Es pot fer res per a canviar una massa social acrítica per una crítica? És encara l’art una força prou arrabassadora per canviar-ho? Són veritablement conscients els artistes del seu poder o aquests també pateixen el seu particular camí tortuós?

Són molts els dubtes que planteja aquesta nova dramatúrgia que potser èmfasi en qüestions que Rusiñol només repassava en la seva breu peça i que Dagoll Dagom aprofundeix, fent-nos preguntes de les quals no sempre tenim resposta, perquè l'home, per naturalesa, és un ésser del tot irracional, malgrat voler donar explicació racional a molts dels seus fets i defectes, encomanant-se als astres o designis del destí, deixant-se endur per els corrents.

Així doncs, el text planteja un seguit de dubtes morals que no sempre queden resolts, encomanant-se a l’espectador en darrera instància, però sense deixar-los de banda. La música de Gallén balla entre el Trip-Hop dels noranta, amb algunes reminscències a sons del Techno en alguns sintetitzadors i caixes de ritmes 808 amb l’Hyperpop més contemporani. Així com també picades d’ullet al gènere més clàssic per a lluiment d’Àngels Gonyalons. Que no només s’atreveix a jugar amb la música si no que també a lluir la seva forma física atrevint-se amb el voguing.

L’impronta de cada un dels creadors és palesa i els llenguatges i estils se sobreposen un damunt de l’altre fent una estranya mixtura per a un musical postmoderm que encara s’està coent a foc lent a mesura que cada un dels llenguatges acaba adherint-se l’un a l’altre fins a esdevenir l’èxit que s’augura que serà.

Els símbols de l'univers literari creat per Rusiñol es repeteixen al llarg de l'obra, i veiem com la fàbrica del musical, no és altra que La Puntual dels Components, que és una referència directa al clàssic de L'auca del Senyor Esteve, i trobem una transposició i projecció del personatge d'en Ramonet, un bohemi, envers el destí marcat que ha creat el seu pare, l'Esteve, i que també era una projecció del mateix Rusiñol amb el seu desig bohemi. El cromatisme de la ubicació geogràfica del Poble Gris és també un eco i una anteposició hostil de la tendresa que es destil·la al conte i peça teatral d'El Pati Blau.

L’arribada i passada d’aquesta alegria dels nouvinguts és gairebé mesiànica i de la qual encara no en coneixem les intencions. El seu fruit el trobareu fins a mitjans de maig al Poliorama.

La primera vez que tuve conciencia de Dagoll Dagom fue cuando asistí a una función escolar de Glups!, allá por el año 1983. Tiempo después vendría Mar i cel, y aquello se convirtió en un auténtico fenómeno, y también en el boom de los musicales catalanes. Incluso se creó un pequeño grupo de artistas especializados en el género, y entre todos ellos una abanderada que no paraba de tener éxitos: Àngels Gonyalons (La tenda dels horrors, Estan tocant la nostra cançó, Mar i cel, Memory, Tots dos, Germans de sang, etc). Ahora parece ser que el grupo se despide definitivamente de la escena, pero la actriz ha vuelto a primera línea con una fuerza indiscutible, demostrando que es historia del musical catalán y que todavía tiene muchas cosas para mostrarnos.

El musical que ahora se nos presenta en el Poliorama se basa en una obra breve de Santiago Rusiñol, enmarcada dentro del movimiento de teatro modernista. Aun así, la pieza utiliza el simbolismo como medio de expresión y originalmente contaba con unos cuántos números musicales que creó Enric Morera. Ahora parece difícil encontrar el espíritu noucentista detrás de la estética dura y oscura (a pesar de unos pocos toques de color) que se ha creado para la ocasión. Ahora bien, es cierto que mantiene gran parte del argumento –alargado y actualizado por cuestiones obvias- y que remarca con creces las dicotomías que ya se planteaban en el texto de 1897: tradición-progreso, ideal-realidad, prosa-poesía.

Marc Rosich (dirección escénica) y Andreu Gallén (dirección musical) han creado un espectáculo vistoso, renovador y posiblemente generacional, como lo fueron también algunos de los grandes éxitos de Dagoll Dagom. Opino que el argumento está un poco estirado y que la música se recrea demasiado en su estilo y da pocas sorpresas, pero también admito que musicalmente todo funciona… ya sea por la profesionalidad de todos los intérpretes, por las acrobáticas coreografías de Ariadna Peya o por los continuos leit-motiv que se van repitiendo y que dan coherencia a toda la partitura. Sorprende el comienzo, los solos de algunos cantantes, la manera de resolver los dos mundos –el pueblo gris y la alegría de los comediantes- o los recitales que dan la ya citada Gonyalons y una espléndida Mariona Castillo, discípula aventajada y auténtica estrella del musical catalán de los últimos años. Las dos se comen el escenario –ahora una, ahora la otra- y se reparten equitativamente un espectáculo que tiene que durar por mucho de tiempo…

Seguir el camino marcado y no moverse de aquello que se supone que se está destinado a hacer. No pensar más allá y no cuestionarse alternativas o maneras de vivir diferente. Al pueblo gris de esta historia, sus habitantes solo trabajan en la fábrica y siguen las órdenes de su alcalde. Es lo que conocen y no tienen tiempo para nada más y es que el alcalde sabe perfectamente que hacerlos trabajar hasta la extenuación no les da tiempo para pensar y para dudar de cómo funciona todo.

Basada en el texto de Santiago Rusiñol, esta obra muestra la hebra de esperanza que surge en el pueblo gris de la historia con la llegada de una compañía artística contratada para animar a los ciudadanos junto antes de las nuevas elecciones municipales. El alcalde lo ve como una manera de limpiar su imagen, otros como una ventana a un posible cambio. Esta visita cambiará la vida de algunos de los personajes, pero su influencia no será tal y como se esperaba.

Dagoll Dagom tiene una capacidad especial para conseguir narrar esta historia de finales del s. XIX y hacerla válida a día de hoy, mostrando demasiadas semejanzas entre los personajes y la sociedad actual. Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariagna Peya y Marc Rosich cogen el texto y realizan un montaje que conecta con todo el público, especialmente con los más jóvenes por la temática y el fondo del tema que se expone. La narración se sirve de unas canciones que atrapan al público, con una musicalidad actual que interpela y un leitmotiv claro que demuestra que esta compañía conoce muy bien el mundo de los musicales. Es un auténtico disfrute para los amantes del género.

Con una puesta en escena sencilla y potente, los pocos elementos que aparecen dejan el protagonismo a los personajes y las canciones, un gran acierto. A todo este conjunto, a este marco, se le añade un reparto muy interesante y lleno de talento. Con una clara voluntad de apuesta por el talento emergente joven, la producción consigue un equilibrio perfecto entre esta nueva hornada (aunque algunos jóvenes llevan muchos musicales a sus espaldas) y aquellos que llevan años demostrando que hay una gran cartera de intérpretes de musicales en nuestra casa.

Ver a Àngels Gonyalons encima del escenario es una experiencia imposible de olvidar y que se quiere continuar viviendo sin parar. No estaría mal que creadores y productores de musicales programaran una obra protagonizada por ella cada temporada. Tiene un dominio increíble del oficio que se muestra en cada intervención, en cada diálogo que pronuncia y en cada canción que interpreta. Cada actuación suya se merece un aplauso extenso. En la misma línea se está encaminando Mariona Castillo, que a cada musical/obra que participa demuestra que su talento no tiene techo ni límite. Aquí deja con la boca abierta a la espectadora especialmente con su potente voz, llena de sensibilidad y carisma.

Eloi Gómez fue uno de los grandes descubrimientos de El despertar de la primavera y en esta producción continúa hipnotizando al público. Su mirada dice ya todo lo que siente su personaje y su peso en el escenario, acompañado de un carácter potente, llena cada una de las escenas donde aparece.

Y se podría seguir alabando al resto del reparto: Jordi Coll, Júlia Genís, Pau Oliver, David Pérez-Bayona, Pol Guimerà y Basem Nahnouh. Todo, absolutamente, funciona como un engranaje perfecto.

Ver este espectáculo es recordar la enorme cantidad de talento que hay para hacer musicales. Historias que, sean antiguas o actuales, solo necesitan voluntad y unas mentes que quieran trabajar para llegar al público. Y mucho trabajo detrás, porqué es muy difícil hacer una producción de esta magnitud y que parezca tan fácil.

¿Cómo se dice de salir de ver un musical y querer volver a entrar?

S’ha estrenat i no hi ha excuses per no anar-hi.Dagoll Dagom l’ha encertat de ple en aquesta nova proposta que representa el seu acomiadament.

Dagoll Dagom presenta el seu nou i darrer musical de creació, L’alegria que passa, un espectacle basat en l’obra de Santiago Rusiñol. L’equip artístic compta amb Marc Rosich (text i direcció), Andreu Gallén (música i direcció musical) i Ariadna Peya (direcció coreogràfica). Àngels Gonyalons torna a col·laborar amb Dagoll Dagom després de ser la Blanca del primer Mar i cel, el 1988.

Han presentat una adaptació d’un clàssic en un meravellós musical i unes impactants coreografies d’Ariadna Peya. Tot molt ben amanit amb grans actors que t’enganxa des del primer minut. A més una Àngels Gonyalons que sembla ha ressorgit com au fènix amb aquest muntatge.

És un musical que m’ha captivat des del primer moment. No baixa el ritme en cap moment, no hi tens descans en cap moment. La trama o totes les peces musicals sembla que estan perfectament sincronitzades. Amb diferents estils en musicals.

Un espectacle que agradarà tant a grans i a joves. Una trama sobre el poder i el poble, l’alcalde i treballadors.

Tots recordem a Dagoll Dagom amb el seu Mar i cel, però per una nova generació, segurament es recordarà per aquest nou musical. Per la porta gran, i ben gran, es despedeixen.

Poder llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Després de gairebé 50 anys, Dagoll Dagom s’acomiada dels escenaris amb l’estrena d’una versió musical de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol, un clàssic simbolista de l’any 1898, amb el que la companyia ret homenatge al món dels artistes i del teatre.

La crítica moral d’aquesta obra consisteix a contraposar dos mons, el de la monotonia, la tristesa i el materialisme amb el de l’art, la llibertat, l’alegria, la bellesa i el progrés, elements molt pròxims a l’esperit de Dagoll Dagom i a la manera de pensar de Santiago Rusiñol.

Les claus de l’èxit d’aquest musical són: la magnífica adaptació contemporània del clàssic de Rusiñol que ha creat el dramaturg i director teatral Marc Rosich, la meravellosa música d’Andreu Gallén, les extraordinàries coreografies de l’Ariadna Peya i la tria d’un gran equip artístic constituït per una colla de grans actors multidisciplinaris, on tots canten, ballen i interpreten.

Nou actors. Grans figures com l’actriu, cantant i ballarina Àngels Gonyalons que, després de quaranta anys de carrera dalt dels escenaris, continua aixecant passions entre el públic.
L’actriu va formar part de la companyia Dagoll Dagom amb la qual va debutar amb La botiga dels horrors el 1982, i el 1988 va protagonitzar Mar i cel, del que, com la gran majoria de públic, en guardo un gran record.
A L’alegria que passa interpreta a dos personatges antagònics: l’alcalde del poble i a Clown, el cap de la companyia de teatre.
L’actuació de la Gonyalons és impressionant en tots nivells: interpretatiu, vocal i físic.

Què us en puc dir de la Mariona Castillo. Doncs que és una gran actriu amb una veu meravellosa. Que ha estat protagonista d’una pila d’espectacles de gran èxit, dels que en puc donar fè, com Mamma Mia!, Cop de Rock, Fun Home, Limbo, Mares i Filles, El temps que no tindrem, La filla del Mar, Nine. Les dones de Guido Contini, Bis a bis.
A L’alegria que passa encarna a la Zaida, l’estrella de la companyia de teatre.
D’ella m’agradaria destacar el número final. Ha sigut Brutal!

L’actor Eloi Gómez, que l’hem pogut veure en molts musicals de gran i petit format com El despertar de la primavera, El petit príncep i Golfus de Roma, fins i tot ha actuat en el musical immersiu Next to normal, una creació digital del tot innovadora, que es va poder veure durant el Festival Grec de 2022, on compartia escenari amb la gran actriu de musicals Alice Ripley, interpretant el paper de Henry, amb el que ens va deixar a tots bocabadats. A L’alegria que passa interpreta al Nil, el jove que intentarà despertar el poble gris i també serà el narrador de la història.

L’actriu Júlia Genís interpreta la Lina, la promesa d’en Joan (Pau Oliver) el fill de l’alcalde.
La Júlia ha estat una gran descoberta, tot i que ja apuntava maneres a l’obra El futur d’Helena Tornero i a Romeu i Julieta dels Parking Shakespeare, haig de dir que té una veu realment extraordinària. Flipareu!

Una altra gran descoberta ha estat en Pol Guimerà (format en danses urbanes tocant diferents estils com hip-hop, locking, popping, comercial) i en Basem Nahnouh (acròbata, ballarí (clàssic, retro, break dance, contemporani, esportiu…), especialista, músic i actor).
Només us puc dir que al·lucinareu amb el que són capaços de fer dalt l’escenari!
A partir de ja, em declaro fan de tots dos.

La companyia es completa amb les grans actuacions dels actors David Pérez-Bayona, Pau Oliver (Joan) que vaig descobrir a Romeu i Julieta de Parking Shakespeare, i Jordi Coll (Puck), que l’he pogut veure als musicals Els jocs florals de Canprosa, Grease i Fama.

Tots ells actuen, canten, ballen i interpreten la música en directe. De la mateixa manera, tots ells representen dos personatges contraposats, els protagonistes dels dos mons: els del poble gris i els de la companyia teatral.

Aquest dualisme escènic es transmetrà a través de la música (electrònica i acústica), les cançons (melòdica amb trap), la llum (ombres i foscor amb claror i color), el vestuari (tons foscos i grisos amb colors vius, teles austeres amb teixits brillants) i el moviment (moviments repetitius amb acrobàcies i danses urbanes).

Es tracta d’una proposta visualment molt potent en tots els aspectes.
Les diferents disciplines artístiques que s’utilitzen en aquest musical es fusionen al llarg de l’espectacle per crear un sol llenguatge realment hipnotitzador.
La música i el moviment tenen un fort protagonisme al llarg de tota la peça.
M’ha semblat molt original com la dansa expressava la paraula. Era com parlar amb el llenguatge de signes però a través del cos i el moviment.

L’alegria que passa és un conte on la llum, la màgia i els somnis brillen per un instant en el món gris i rutinari d’un poble oprimit.

L’alegria que passa és una reflexió sobre la llibertat individual i col·lectiva, els abusos de poder, la manipulació i la repressió.

No us la perdeu!

….
Agraïment

La desaparició de la companyia ens deixarà un buit molt gran.
Dagoll Dagom ha estat, és i serà un gran referent del teatre musical en català. Amb ells hem gaudit de muntatges que han estat èxit any rere any.

Dagoll Dagom passarà a la història per la qualitat dels seus espectacles i per la seva manera tan pròpia de fer teatre.
Són molts els èxits que recordarem El Mikado, Mar i cel, Flor de nit, Nit de Sant Joan, Boscos en dins, Cop de Rock, Maremar...

 

Gràcies

Dagoll Dagom ens condemna a la prosa eterna quan l'any vinent, el 2024, posin punt i final a la seva carrera artística. Diuen que ho faran llavors amb la reposició de "Maricel", però, mentrestant ens regalen enguany "L'alegria que passa", un musical de nova creació, que s'han basat en un text de trenta-cinc pàgines escrites per Santiago Rusiñol. I quina obra! Quina interpretació, quins artistes i quines creacions. Tan bon punt l'has acabada de veure ja voldries tornar-hi. Per això, faig des d'aquí una petició: amb els aplaudiments finals, quan el guió ja s'ha acabat, torneu-hi amb alguna de les cançons, ni que sigui un mix curt de totes les que heu cantat a l'escenari.

I feta la petició, anem per parts. Dagoll Dagom no s'havia atrevit mai amb un text de l'escriptor Santiago Rusiñol. Quan ho fa, tria "L'alegria que passa", en què una companyia ambulant visita un poble, dirigit amb mà autoritària per un batlle que alhora és el propietari de la fàbrica en què treballen tots els habitants. A partir d'aquí, l'acció mostrarà els clarobscurs dels personatges, que viuen tensionats entre el poder, la lluita per canviar-ho tot, la il·lusió per començar noves vides i la fidelitat de la paraula. Si el guó és senzill explicar-lo, el que és complex és relatar que poble i companyia teatral estan intepretats alhora pels mateixos personatges. Ara es vesteixen de gris (són el poble), ara es treuen les robes grises, i ensenyen roba de colors (són la companyia teatral). Tant és així, que el batlle i el clown principal arriben a parlar alhora, amb veus pròpies, totes interpretades per l'actriu Àngels Gonyalons. I, és clar, el mestratge arrenca aplaudiments. Un bravo per a l'Àngels Gonyalons. Ara bé, la seva gran interpretació (de vegades fins i tot amb massa escenes com a protagonista única) no amaga la de la resta d'actors que l'acompanyen. Els esmento a tots: Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís, Eloi Gómez (bravo per als qui sempre lluiten), Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver (ai, el Joan, amb un voluntat tan voluble) i David Pérez-Bayona.

Per acabar, el final entrellaça amb el principi, i hi dona sentit més que mai. Els pobles que es queden sense poesia, que són condemnats a prosa eterna, continuaran sent manats per veus autoritàries, que aixafen personalitats. I és així com ens deixarà Dagoll Dagom quan el 2024 s'acomiadin dels escenaris. Volem la vostra poesia per sempre més!

Dagoll Dagom és el referent per antonomàsia dels musicals en català i, després de L’alegria que passa, el sector i la societat quedaran orfes d’una companyia teatral amb gairebé cinquanta anys de trajectòria, que es diu aviat. Se’ns fa impossible d’imaginar que l’any 2024 no tinguem el Mar i cel amb què ja comptàvem, però sembla que la decisió és definitiva. L’agraïment i l’èxit de produccions com Antaviana (1978 i 1985), Mar i cel (1988, 2004 i 2014), Flor de nit (1992) o Cop de rock (2011), només per esmentar-ne algunes, seran un record permanent en l’imaginari col·lectiu.

L’alegria que passa, dirigit per Marc Rosich, parteix d’un text que Santiago Rusiñol va escriure a finals del segle XIX i que, de la mitja hora original, passa a allargar-se fins als noranta minuts amb un extens repertori musical compost per Andreu Gallén, també responsable de la direcció musical. Tant Rosich com Gallén han col·laborat en la dramatúrgia, feta a vuit mans amb Anna Rosa Cisquella —l’únic membre històric de Dagoll Dagom en actiu— i Ariadna Peya, que assumeix amb excel·lència la direcció coreogràfica d’aquest espectacle sobre una companyia ambulant i els habitants del poble on ha d’actuar.

La majoria del repartiment encerta el to dels personatges i quadra a la perfecció els moviments d’una coreografia que, per la bellesa i el ritme que transmet, atrapa l’espectador des del primer minut. Les habilitats musicals d’uns queden repartides amb les acrobàcies d’altres, en què cadascú pren un paper entre els quals destaquen les tres actrius: Júlia Genís, Àngels Gonyalons i Mariona Castillo. El ganxo relatiu de les cançons i la llargada excessiva d’un text sense sorpreses queda compensat pels aspectes apuntats i per la noblesa del missatge gens emmascarat de L’alegria que passa.