Xavi Pijoan

La dramatització i el muntatge que Ivan Padilla ha dut a terme de la novel·la homònima d’Alessandro Baricco descansa sobre quatre potes, les que representen els quatre membres de la família política (o, millor dit, de la futura família política) de la protagonista, que arriba a Itàlia a casa del seu promès, que no hi és, però que se l’espera. Aquesta espera es convertirà en l’espai que la jove esposa anirà omplint amb experiències iniciàtiques de la mà dels habitants de la casa. El més interessant de la posada en escena de Padilla és, d’una banda, la fisicitat de les experiències, el paper protagonista del cos de la jove, i d’una altra, la visibilització del procés d’aprenentatge de la protagonista […]

Probablement és a mig camí entre la ironia i la malenconia on trobarem el perquè de l’atracció que Chejov suscita a principis del segle XXI en un espectador sobreestimulat que, tot i així, se sent atrapat per l’Olga, la Masha i la Irina que, a cada muntatge (recordo, per exemple, el de García Valdés el 2005) sembla que reaccionin als embats d’un present que va ser el futur que tant obsessionava el contista rus. Les germanes de Manrique s’expressen amb naturalitat en una actualitat ple de ressonàncies de la societat burgesa que el text posava en el focus. El malestar de viure, la dificultat de viure segueix essent la mateixa, i el seu Moscou continua essent l’objectiu inassolible, perquè es […]

Tal i com ja passava a El loco y la camisa, els eixos temàtics en què posa el focus Nelson Valente són la família i la revelació d’una veritat latent fins aleshores. Les «famílies de Valente» són el lloc perfecte on soterrar els sentiments més profunds, on encaixonar tot allò que no es diu, de vegades per no fer mal, però sempre per a no trastocar una realitat donada, les convencions. Aquí és on rau la força dramàtica dels textos de Valente, en la tensió entre la necessitat de prendre les regnes de la pròpia existència i la por de desafiar l’allò establert que gaudeix de la protecció d’un sistema ferri. La Laura (Sandra Monclús) és, aquest cop, qui experimenta la […]

Doncs si ja és agradable tornar al teatre després de les inclemències víriques que ens han assolat i ens assolen, encara ho és més si qui t’acull és la Badabadoc, i encara més si l’Alejandra Jiménez ha ficat mà en l’espectacle que vas a veure, i encara més si la tens a la teva disposició després de la funció per a xerrar amb ella una estoneta. Desencuentros és una història, o unes quantes històries, que es pregunta què no acabem de fer bé quan ens relacionem que fa que tan sovint no ens entenguem i que, malgrat els esforços i les bones intencions, no ens en sortim. De vegades la incomunicació, o les interferències en la comunicació, d’altres, la poca […]

Mouawad acostuma a organitzar el seu teatre en tetralogies. Germanes (“Soeurs”) és la segona part d’una d’elles, que mira d’explicar la història recent des del prisma de la intimitat familiar. L’autor libanès fa servir una polifonia d’escriptures conformada per imatges, somnis, objectes i altres materials expressius que entoma amb habilitat Roberto Romei per a muntar una posada en escena vibrant, no perquè les peripècies dels personatges no donin respir, sinó per allò que no diuen i que no passa. M’explico. La història de la Geneviève i la Layla està articulada a través de silencis, els que donen testimoni real de la nostra existència. Mònica López i Lluïsa Castell ens emocionen tant per allò que diuen com per allò, sobretot, que […]