Xavi Pijoan

Els primers versos de Koltès ressonen a les fosques a la Sala Petita del TNC, i reverberen com si haguessin estat pronunciats fa molt de temps i els hagués proferit algú que ens ha precedit en gairebé tot, quelcom primigeni. El cant monòton d’Andreu Benito, tan d’ell i de ningú més, enfasitza la condició mítica de les primeres paraules d’un clàssic modern que ens interpel·la sense embuts des del primer segon. Sebastià Brosa s’inventa una plataforma que figura de manera eficaç un carreró d’una perifèria (un no-lloc) on dos homes que esdevindran comerciant (Andreu Benito) i client (Ivan Benet) creuen una mirada en l’entrellum. Aquest instant haurà de justificar la necessitat d’esbrinar les possibilitats que hi ha d’establir una negociació […]

Dues pantalles en les quals es projecta un fons marí, arran de la superficie, just l’espai que ocupa la part del vaixell que queda sota l’aigua. Una medusa s’hi passeja i amenaça amb els tentacles tòxics. Tres músics, Marcel Bagés, Àlex Guitart i Riad Ahmed, amb taules de sons, instruments de corda i de percussió; una cineasta, Alba Sotorra, responsable de les imatges; i la Ilona Muñoz, actriu i sirena que ens acompanya en el viatge per la Mediterrània. La sirena ens proposa un itinerari en companyía de mites, anècdotes de viatge, músiques i imatges que han de fer-nos bussejar fins a les profunditats d’això que en diem cultura mediterrània. En aquest sentit, pren protagonisme Ulisses, però també una dona […]

Compta la llegenda que Goldoni va escriure L’Hostalera en un sol dia de 1752, i mira, «si non è vero, è ben trovato». L’autor venecià va aprofitar la vivesa escènica i els combats d’esgrima dialògica de la «Commedia dell’arte» per construir el nou teatre italià. Posa l’èmfasi en la creació d’autèntics personatges i fuig del arquetips que proposava el teatre a mitjan el segle XVIII. Si L’Hostalera és ja un clàssic, és per la profunditat amb què Goldoni va dissenyar els personatges, que ja no eren rígids i esquemàtics, sinó homes i dones amb qui el públic podía sentir-se identificat. L’interessava la versemblança i la cohesió interna de les històries, i no només arrencar rialles sense més del espectadors. A […]

Diu molt a favor de l’esperit autocrític alemany, el fet que des que Claus Peymann (director habitual bernhardià) estrenés «Davant la jubilació» el 1979, aquesta hagi estat una de les obres més representades de Bernhard en aquell país, i no perquè sigui la més antinazi de totes les que va escriure, sinó perquè també és la més antialemanya (el sarcasme del subtítul és inequívoc). Tot i no ser el teatre més reeixit de l’autor austríac, sí que és el més complexe i el que amb més profunditat s’endinsa en l’estat d’una societat malalta que no s’ha desempallegat de la immundícia de l’horror. En qualsevol cas, no és just parlar de teatre «circumstancial», precisament per aquesta voluntat escrutadora que ens atany […]

El 1933, Lorca estrena «Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín», un text que barreja el líric i el grotesc, i explica la història de Don Perlimplín (un Manuel Veiga ajustadíssim i imaginatiu en els matissos, i que, per cert, també s’ocupa de la dramatúrgia de la introducció de l’obra), un home d’edat avançada orgullós d’haver conservat la solteria durant tota la seva vida, que és convençut por la seva criada Marcolfa (divertidíssima Anna Briansó) perquè es casi amb la seva veïna Belisa (una Almudena Lomba portentosa), una jove adolescent a qui la seva mare (Jordi Sanosa, mare, autor i follet) entrega gairebé a la força. La farsa esdevé tragèdia quan, durant la nit de noces, Perlimplín confessa […]