Xavi Pijoan

Compta la llegenda que Goldoni va escriure L’Hostalera en un sol dia de 1752, i mira, «si non è vero, è ben trovato». L’autor venecià va aprofitar la vivesa escènica i els combats d’esgrima dialògica de la «Commedia dell’arte» per construir el nou teatre italià. Posa l’èmfasi en la creació d’autèntics personatges i fuig del arquetips que proposava el teatre a mitjan el segle XVIII. Si L’Hostalera és ja un clàssic, és per la profunditat amb què Goldoni va dissenyar els personatges, que ja no eren rígids i esquemàtics, sinó homes i dones amb qui el públic podía sentir-se identificat. L’interessava la versemblança i la cohesió interna de les històries, i no només arrencar rialles sense més del espectadors. A […]

Diu molt a favor de l’esperit autocrític alemany, el fet que des que Claus Peymann (director habitual bernhardià) estrenés «Davant la jubilació» el 1979, aquesta hagi estat una de les obres més representades de Bernhard en aquell país, i no perquè sigui la més antinazi de totes les que va escriure, sinó perquè també és la més antialemanya (el sarcasme del subtítul és inequívoc). Tot i no ser el teatre més reeixit de l’autor austríac, sí que és el més complexe i el que amb més profunditat s’endinsa en l’estat d’una societat malalta que no s’ha desempallegat de la immundícia de l’horror. En qualsevol cas, no és just parlar de teatre «circumstancial», precisament per aquesta voluntat escrutadora que ens atany […]

El 1933, Lorca estrena «Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín», un text que barreja el líric i el grotesc, i explica la història de Don Perlimplín (un Manuel Veiga ajustadíssim i imaginatiu en els matissos, i que, per cert, també s’ocupa de la dramatúrgia de la introducció de l’obra), un home d’edat avançada orgullós d’haver conservat la solteria durant tota la seva vida, que és convençut por la seva criada Marcolfa (divertidíssima Anna Briansó) perquè es casi amb la seva veïna Belisa (una Almudena Lomba portentosa), una jove adolescent a qui la seva mare (Jordi Sanosa, mare, autor i follet) entrega gairebé a la força. La farsa esdevé tragèdia quan, durant la nit de noces, Perlimplín confessa […]

Amb tota la parsimònia del món, dues minyones, que seran presències gairebé fantasmals al llarg de tota la representació, paren la taula d’un dinar de Nadal de casa bona. Amb la parsimònia i la desgana de qui les ha parat tota la vida aquestes taules, però a qui no se’ls ha permès ni se’ls permetrà gaudir-ne. Així arrenca «El llarg dinar de Nadal», un muntatge de la companyia Ruta 40 dirigit per Alberto Díaz, a partir de la peça escrita el 1938 per Thornton Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975). Al llarg de quatre generacions i noranta Nadals, acompanyarem la família Bayard, les seves dones i els seus homes, els naixements i les morts, que se succeeixen de […]

«La nit de Helver» és una de les quatre obres que formen part del cicle «Cicatrius» que la companyia Exquis Teatre ha engegat amb la voluntat de mantenir intacta la memòria històrica, en aquest cas, al voltant de l’Holocaust. Són les cicatrius mal tancades de la ferida més ferotge que l’ésser humà s’ha infligit a sí mateix, i cal palpar-se-la per no oblidar que hi és i que fa mal. El dramaturg polonès Ingmar Villqist és l’autor d’un text contundent que no dóna treva a un espectador en tensió que ha de sentir que durant una hora i quart es reobre la ferida i que està bé que així sigui. La història ens situa en la nit del 9 al […]