Xavi Pijoan

Traspassada a un altre barri la Beckett, l’Almeria Teatre i el Lliure són els teatres de capçalera que ens queden als graciencs que encara plorem l’Artenbrut i, alhora, celebrem que Els Lluïsos programés la temporada pasada «Barcelona (Contra la paret)» que havia arrasat Tàrrega setmanes abans. El cas és que el teatre del carrer Sant Lluís ha recuperat «Sueño de una noche de verano (Versió de Deisy Portaluppi)», escrita i dirigida per Iván Morales per als alumnes de Joves III de l’Estudi Laura Jou, que fa uns mesos ja va ajudar-nos a afrontar l’any 1 després de Beckett amb una proposta perspicaç i enèrgica plena d’ironia, d’autocrítica i d’amor pel teatre. La filla de l’Amancio Ortega duu a terme el […]

Es pot escriure sobre «Anarchy»? Perdoneu la cita, però em sembla que era Adorno qui deia que escriure sobre segons què era com ballar sobre escultura. Suposo que la manera adequada de dir alguna cosa sobre l’últim projecte de Sociedad Doctor Alonso deu ser tocant una versió a mig camí entre Minor Threat i Parálisis Permanente, però com que ja fa unes ratlles que escric i la ignorància és atrevida, no m’aturo. Sofia Asencio i Tomàs Aragay (SDA) recuperen Semolina Tomic i li demanen que torni a pujar a un escenari deu anys després perquè entenen que és la persona adequada per interpretar una dramatúrgia amb dues parts ben diferenciades. En la primera, Semolina és a terra oberta de cames […]

Una sola actriu, Alejandra Jiménez, interpreta fins a dotze personatges. Podríem deixar-ho aquí i ja seria més que destacable, però podria semblar que parléssim, només, d’un fenomen curiós o d’un possible rècord Guiness, i en canvi, la ferida que ens en duem a casa quan acaba la funció, ha de ser conseqüència de quelcom més punxant que l’originalitat o la raresa que ja hem comentat més amunt. Blanca desvelada. La Blanca és una noia andalusa que viu a Barcelona i treballa de monologuista. Somnia, de manera recurrent, amb la Carmen, una noia presa pels nacionals durant la Guerra Civil. Aquest és el motor d’arrencada d’una obra que ressegueix el fil invisible que recorre la història i les vides dels homes […]

Es pot resseguir l’estela de Strindberg al llarg del teatre del segle XX, a Genet i a O’Neill, a Anhouil i a Beckett. I el deixant de «La Senyoreta Júlia» s’entreveu a «Les criades», o fins i tot el seu revers a la «Lulú» de Wedekind. A l’obra de l’autor suec hi gravita gairebé sempre l’ombra de la missogínia i de l’abús de poder. El teatre d’Strindberg parla de les relacions de poder i de la presa de consciència per part dels homes i de les dones de la seva soledat i de l’assumpció de la mateixa, que els duu sovint a l’individualisme. A «La Senyoreta Júlia» les relacions entre els personatges són castradores en tots els casos. La senyoreta […]

Va ser Camus qui va interpretar per primera vegada el paper del Garcin de «Huis Clos». Sartre va escriure pensant que uns quants amics podrien dur-ho a escena en «pettit committée», sense massa més pretensions que presentar de forma dramàtica a tot allò de què parla a «L’ésser i el no res». És un desafiament ardu, feixuc i, probablement, pesat el de muntar avui dia teatre d’idees, teatre en què la dramatúrgia està al servei de l’exemplificació de preceptes filosòfics, i en el qual la subordinació dels elements constitutius del fet teatral a idees preconcebudes exigeix la renúncia a la màgia de veure brotar, de sobte, l’essència de l’allò humà durant una representació. Els personatges de «Huis clos» no són […]