Clara Peya s’asseu al piano i s’ explica. La mà dreta dibuixa la melodia, un Lament, dolç, preciós; les llàgrimes expressades per la música són belles perquè la música és capaç de trobar llocs recòndits i verges als quals les paraules hi acostumen a tenir vetat l’accés. La mà esquerra, però, s’obstina a dir un semitò dissonant com un martelleig que alletja i encotilla la volada del Lament.
La metàfora del Lament concentra i prefigura els motius que articularan Aüc. El setè projecte de Les impuxibles és un crit, és la paraula-crit del teatre que estremeix, que sacseja, que perfora, i que ho fa sense sedassos amb la intenció d’imbuir l’espectador de nous significats. En aquest cas, les violències sexuals, a les quals donem l’esquena habitualment, ens són dites a la cara, tot i que a contracor, perquè «a ningú li ve de gust recrear escenes d’aquest tipus», ens diu
Carla Rovira proposa fragments d’experiència per a ser compartits amb el públic, i les cinc actrius són les responsables de transformar els gestos o els crits ofegats en signes comunicatius que arribin amb nova clarividència als espectadors. Fins i tot els silencis adquireixen una càrrega vehement que és llençada amb feresa a la platea. El cos violentat és la matèria que les actrius faran servir com a transmissor de la por, de la ràbia i de la vergonya mitjançant la dansa i la gestualitat.
La música pot dur-nos a llocs insospitats, i és en ella on rau l’esperança, en la música entesa com a bellesa, com a símbol de les possibilitats expressives de l’ésser humà, no, perdó, de l’home, que té la urgència d’assumir el seu problema i de posar-hi fi. Aüc és un cop de puny a l’estómac que mostra allò més repugnant i commociona perquè il·lumina l’invisible.