La mort de Robert Davreu, que havia de traduir Filoctetes, va donar a Wajdi Mouawad, de manera paradoxal, la oportunitat de distanciar-se del text i utilitzar la crisi creativa i existencial per a iniciar una cerca física i metafòrica.
El Wahid, trassumpte de Mouawad, efectua, doncs, un viatge de retorn als orígens de la tragèdia, als orígens del llenguatge literari per a recarregar-lo de significat i tornar a saber escollir la paraula justa. A les ruïnes gregues, a l’Hades (un aeroport abandonat, efectivament, deu ser molt semblant a l’Hades), a la plaça Sintagma de la revolució… seguirà la pista per a trobar la clau que el permetrà recuperar el desig de viure, que és el mateix que el d’escriure.
El director libanès imagina en escena una pantalla-cortina que serà penetrada contínuament per ell mateix per a expressar la indecisió i la desorientació amb què viu el desafiament creatiu. L’audiovisual mostra els llocs que visita Wahid i confronta el protagonista amb el paisatge de la memòria i de la literatura.
És una llàstima que algunes escenes es dilaten de manera innecessària i fan que la durada de l’espectacle s’allargui massa. De la mateixa manera, a l’última mitja hora s’acceleren els esdeveniments i el ritme es contradiu amb l’hora i mitja precedent.