Xavi Pijoan

(…) volem fer l’inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l’opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes i formes té escampada i espargida la nostra llengua (…) Mossèn Antoni Maria Alcover escriu això al seu Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit, i és escaient per entendre l’espectacle que Produccions de Ferro presenta aquests dies a La Seca amb dramatúrgia de Toni Gomila i interpretacions del mateix Gomila i Catalina Florit. El de Manacor és reincident a la sala del carrer Flassaders on hi ha fet tres estades per dir el seu Acorar, que ha esdevingut un fenomen que no hem de cansar-nos de recomanar si segueix girant. Peccatum és la posada en escena […]

La història de les germanes que es reuneixen per desvetllar un secret familiar que un cop desenterrat engega un procés de restitució de la identitat d’alguna d’elles o de totes elles, és un motiu literari recurrent i molt fructífer en la història de la ficció dels últims quatre segles. A Helena Tornero li agraden les històries que no ens arriben senseres, i per a tal cosa res millor que el terreny de l’autoficció, el material evanescent dels records i de la seva manipulació que, al final, és el que conforma les nostres vides. Entén el teatre com a reconstrucció gens innocent a partir de fragments dispersos, de filtracions de la memòria que reverberen incansablement fins que un descens als inferns […]

Agost a Barcelona, amb això està tot dit. Per arribar-te al Maldà des de Gràcia no em decideixo erntre baixar rodolant gràcies a tanta orxata i tants fartons de la Sirvent o agafar el bicing «a tumba abierta» i sense fer presoners. És cert que l’agost teatral reviscola i que la oferta cada cop és més interessant, però la inèrcia marca que no hi trobaràs res de massa bo a la cartellera. Un cop hi ets al Maldà, però, entens de seguida per què hi has anat: la recepcioneta, les cadires, els quadres del Baró, la finestra que dóna al Carrer del Pi… Disposar els elements necassaris per a que el fet teatral sigui possible és una qÚestió de voluntat […]

La mort de Robert Davreu, que havia de traduir Filoctetes, va donar a Wajdi Mouawad, de manera paradoxal, la oportunitat de distanciar-se del text i utilitzar la crisi creativa i existencial per a iniciar una cerca física i metafòrica. El Wahid, trassumpte de Mouawad, efectua, doncs, un viatge de retorn als orígens de la tragèdia, als orígens del llenguatge literari per a recarregar-lo de significat i tornar a saber escollir la paraula justa. A les ruïnes gregues, a l’Hades (un aeroport abandonat, efectivament, deu ser molt semblant a l’Hades), a la plaça Sintagma de la revolució… seguirà la pista per a trobar la clau que el permetrà recuperar el desig de viure, que és el mateix que el d’escriure. El […]

Clara Peya s’asseu al piano i s’ explica. La mà dreta dibuixa la melodia, un Lament, dolç, preciós; les llàgrimes expressades per la música són belles perquè la música és capaç de trobar llocs recòndits i verges als quals les paraules hi acostumen a tenir vetat l’accés. La mà esquerra, però, s’obstina a dir un semitò dissonant com un martelleig que alletja i encotilla la volada del Lament. La metàfora del Lament concentra i prefigura els motius que articularan Aüc. El setè projecte de Les impuxibles és un crit, és la paraula-crit del teatre que estremeix, que sacseja, que perfora, i que ho fa sense sedassos amb la intenció d’imbuir l’espectador de nous significats. En aquest cas, les violències sexuals, […]