El subministrament de la informació a l’hora d’explicar una història és un dels reptes majors a què s’enfronta un autor, que ha de decidir què vol que sapiguem els espectadors, què vol que sàpiguen els personatges, i quan vol que ho sapiguem els uns i els altres. Un bon subministrament ha de permetre mantenir la tensió entre els personatges que, a la vegada, desencadenarà els fets de l’argument (sigui aquest, més o menys prim).
Un dels grans valors de l’excel·lent Si tinguéssim… és, precisament, l’habilitat amb què l’autor tria els moments en que els dos protagonistes es diuen les coses l’un a l’altre i ens les diuen als espectadors. I és en aquest punt on recau la gran virtut de la direcció d’Alberto Díaz: el joc, mitjançant la brillant direcció d’actors, entre el que sé i jo i tu no. Marc Balaguer i Pau Escobar contenen en la seva interpretació tota la força d’aquell que sap més que l’altre però que alhora és conscient que és a punt de dir-la. La grandesa del muntatge és que aquesta dosificació de la informació obliga el públic a rellegir allò que ha vist fa només uns minuts.
És sobre aquest eix que Díaz construeix una història sobre dos nois que tenen por d’estar sols, de no ser estimats i, sobretot, d’estimar. Al què assistim és a dues maneres diferents d’afrontar la soledat… Els protagonistes viuen al marge, o millor dit, als marges, perquè és el lloc que la societat els ha reservat. Quan s’adonen que, potser, l’amor és l’única escapatòria, tambés s’adonen que no és suficient. Balaguer i Escobar construeixen dues interpretacions matisades plenes de silencis carregats d’intensitat que deixen una estela de gran teatre Paral·lel enllà. Com ha de ser.