Eduard Farelo és un joglar que canta una història des de fa 2800 anys amb l’esperança que un dia pugui deixar de cantar-la. El joglar rememora uns fets que reverberen en la Humanitat des del principi. El joglar interpel·la directament els espectadors (potser de manera poc subtil) per assegurar-se que prenem consciència que la història que explica no és tan antiga com sembla.
Però la Ilíada també és el principi de la ficció escrita, i l’actor és conscient de aquesta altra reverberació al llarg de la història de la literatura. Les tauletes d’argila d’Homer deixen uns estela que defineix els contorns de la cultura occidental que el joglar s’esforça per cantar, per dir, com una mena de salmòdia que és la nostra essència.
Que interessant el joc amb les diverses entitats que Farelo assumeix amb magisteri: és l’home, l’actor, el joglar, el narrador, Hèctor, Aquil·les, Helena, Agamemnon… sense abandonar la pell del joglar, del viatger que espera la seva mort, que la seva veu sigui ja inútil.
Un joglar, un contrabaixista que marca l’ostinatto, i la il·luminació lateral tan de La Biblioteca i un mirall que abunda en la idea de repetició. Farelo ens atrapa perquè allò que ens ha de dir és molt important, malgrat el cansament i l’abandó de les muses, ens mira, ens parla, prega amb la mirada que l’escoltem bé, que mirem d’entendre, tot i que el que ens ha de dir és incomprensible.
La de Martel Bayod és una Ilíada, cada generació ha tingut la seva. Síria és la nostra i cal que la cantem per no oblidar-nos-en.