La família Coleman té ressonàncies d’altres famílies excèntriques de la ficció americana clàssica: la família Sycamore de You can take it with you (Frank Capra, 1938) o la família Lord de Philadelphia Story (George Cukor, 1940). Els Coleman, però, es mouen en territoris molt més ombrívols, gens amables, que sovint esdevenen arenes movedisses per als personatges, per als actors i també per al públic.
El text de Tolcachir exigeix precisió a l’hora de ser dit. El ritme ho és gairebé tot a L’omissió…, i no pel què fa a la velocitat, sinó per encertar el moment d’entrar i, a la vegada, reaccionar a l’actitud dels altres personatges. En aquest sentit destaquen Sergi Torrecilla i Roser Batalla, amb un enorme sentit del compàs i d’imbuir de l’emoció justa cadascuna de les seves rèpliques.
La força del muntatge recau en allò que s’omet, és clar, el que gravita a la casa dels Coleman i que no cal explicar. Potser en les pauses i els silencis hi podem entreveure raons antigues que donin llum al perquè de cada personatge.