La copla de Wisconsin ho duu tatuat al seu nom, i There was a fiesta és atractiva quan la llegim com el trajecte (la distància descomunal) entre la copla (entesa com a altaveu que retransmet aquella «Crónica sentimental de España) i el jazz lleuger que als 30 feia estralls als EEUU. Els standards de jazz que començaven a fixar el corpus de la música popular americana, de què hauria de beure tota la música que ha vingut després, eren censurats, a la vegada, pels sectors més reaccionaris de la societat estadounidenca. De la mateixa manera, la copla començava a ser mal vista, com tot allò que escapava al control del règim.
Cinta Moreno i Toni Vallès canten les cançons i canten la història, perquè el muntatge guanya quan prenen protagonisme les cançons, també des d’un punt de vista dramàtic. Quan són els diàlegs i els moviments escènics els qui han de fer avançar la trama, There was… perd pistonada i tot és una mica més ingenu. Les veus de Moreno i Vallès transmeten totes les emocions contingudes amb els matisos que demana la posada en escena. Se sobren els cantants i les cançons per a explicar la història.