1. La dimensió teatral. Els últims temps, ha estat la ficció qui més i millor ha fabulat sobre la possibilitat d’una realitat alternativa a la nostra (Fringe o Counterpart), i 4D Òptic, anterior a totes dues sèries, hi comparteix la mateixa temptació a l’hora d’imaginar què hi passa a les interseccions entre totes dues realitats. A Daulte li interessa aprofundir en el concepte de doble, tan proper al fet teatral, i a la multiplicitat de cares de cada personatge, a la conformació de les seves personalitats, que només poden ser compreses si tenim en compte el què són i el què podrien haver estat.
2. La dimensió cinematogràfica. El remuntatge que dur a terme Daulte aposta per formes i referències tan cinematògrafiques com ho és la BSO de Vértigo (potser la gran obra mestra sobre el tema del doble) o les escenes i les transicions muntades com els fosos de les pel·lícules.
3. La dimensió còmica (de Nora Navas). La distància que les explicacions científiques (en algun moment, massa presents) podrien establir amb l’espectador són salvades per l’humor, l’acostament a la comèdia de portes, i sobretot a la vis còmica dels actors i les actrius. Crida l’atenció que una actriu a qui acostumem a veure en papers d’intensitat dramàtica profunda, es mogui com peix a l’aigua en un registre com el de la Paulina. Volem més NN fent-nos riure.
4D Òptic és tan Daulte que és imprescindible. Qui sap si la quarta dimensió és el teatre, el de Daulte si més no.