Hi ha muntatges dels que se n’ha dit tot abans de l’estrena, que, conscientment o no, prefiguren fins i tot la opinió que després serà expressada pel públic: és el cas de Jerusalem, del qual hem llegit, abans de veure’l, que seria una interpretació molt important de Pere Arquillué, una història amb un impacte equiparable al d’Incendis… Sigui quin sigui el resultat, aquestes còniques anunciades juguen a la contra perquè, en qualsevol cas, afebleixen el factor sorpresa. Efectivament, Arquillué és un Gall extraordinari, vigorós, ambigu… però ja ho sabíem, ja l’havíem vist.
El Jerusalem de Manrique, però, és teatre que impregna, que no rellisca perquè s’arrapa a la pell a força de posada en escena fonda, valenta perquè no tem les pauses ni els silencis que s’allarguen i posen l’espectador contra les cordes, imaginativa perquè és capaç de fer visible el mite, el tel·lúric, allò que hi és des de sempre, i acurada perquè controla el ritme narratiu (potser la major virtut del director). No perfora, en canvi, impregna però no perfora, s’aboca a la podridura, però no s’emmerda. Ens hi trobem bé amb la colla lumpen que envolta el prtagonista, riem amb ells, munten festes interminables, es droguen, beuen molt… però no se’ns transmet l’autèntia dimensió del desastre i de la misèria a què la seva condició social els ha empès.
Marc Rodríguez sempre està bé o molt bé, però com a la resta del repartiment jove, li falta brutícia, d’aquella que no se’n va, de la que es deixa veure en la mirada, en la veu i en la manera de caminar.
Brillant l’escenografia, amb aquella caravana que sembla ser allà des d’abans que Stonehenge, i el vestuari afinadíssim que suma sempre.
Jerusalem farà temporada al Romea, i us animo a anar-hi perquè parla de tots nosaltres sense embuts, i de la misèria moral amb què la ma de ferro del poder fa la seva amb absoluta llibertat.
