Si alguna cosa caracteritza les dues primeres obres de Mos Maiorum (Mos Maiorum i Gentry) és l’afany en l’exploració de la realitat immediata, mitjançant el teatre verbatim: teatre documental que combina elements audiovisuals i testimonis reals que escoltem per boca dels actors, que no han estat reescrits sinó que són transmesos respectant les paraules, la sintaxi i els errors de les persones reals que les han pronunciat. Requiem pour Srebrenica, muntatge d’Olivier Py, i Rwanda 94, de Jacques Delcuvellerie són títols imprescindibles d’aquest tipus de teatre que Mos Maiorum coneix sense cap dubte.
A Gentry, la companyia es fixa en les estratègies que el capitalisme fa servir per a encarir el preu del sòl a Barcelona per reconvertir barris populars en zones aptes per al turisme que interessa a immobiliàries i constructores. Tal i com ja passava a Mos Maiorum, a Gentry, el públic s’asseu al llarg de l’escenari, enmig de la història amb la intenció que se’n senti protagonista. L’espectador sentirà, en carn pròpia, com és desnonat i com se li fa mobbing perquè marxi de casa seva. La ficció només apareix en el muntatge, les transicions entre testimonis o l’elecció de les declaracions, però el demés és expressat de la manera més neutra possible.
Gentry és molt poderós quan fa de transmissor d’unes opinions i deixa que l’espectador en tregui conclusions, i perd força quan obre debat i adopta un to massa pedagògic. És una experiència valenta i poc habitual que fa créixer les arts escèniques de la ciutat i les lliga als problemes dels ciutadans.