L’empresa de Carme Portaceli és ambiciosa, molt. Sempre ho és adaptar una novel·la per al teatre, però fer-ho amb una de Virginia Woolf és un doble salt mortal, si entenem que l’anècdota queda en un segon o un tercer pla, que exerceix la funció de bastida per a sustentar un projecte que té més a veure amb una recerca sobre les possibilitats de la literatura per a acostar-se a la realitat mitjançant l’estil, el monòleg interior i la multiplicitat de veus.
La Mrs Dalloway que podem veure aquesta tardor al TNC té Blanca Portillo com a mascaró de proa, que pinta una Clarissa Dalloway continguda, amb una enorme capacitat de ser-hi fins i tot quan desapareix i deixa que altres personatges prenguin el torn de paraula. Una Clarissa Dalloway que, potser, no ha sabut desempallegar-se de la Meryl Streep de Las horas (quin mal va fer Michael Radford…) que ressona sense ser molest. La resta del repartiment se la mira en contrapicat, de vegades per manca d’intensitat, i d’altres, per un to massa discursiu, més culpa de la versió de *** que no pas dels actors i les actrius.
Com dèiem al principi, no era senzill dur Virginia Woolf a l’escenari. La premissa fonamental és ser fidel a l’obra original, a l’esperit de Mrs. Dalloway, i el moll de l’os de la novel·la resulta que és l’estil, el flux de consciència woolfià, que Portaceli sembla buscar en els moments en què els intèrprets deambulen o ballen per l’escenari en una mena de dansa etèria i confusa meravellosa, però que acaba cedint a la temptació del discursiu i del realisme menys atractiu.