Cal un esforç, quan es tracta d’un muntatge en què hi participa Pol López, per a evitar que la ressenya no giri massa al voltant d’aquest. Ho intentaré.
Fa temps ja que el teatre s’emmiralla en el cinema de la mateixa manera que el cinema ho ha fet, des del seu naixement, en el teatre. El repte ha de ser, probablement, que aquesta retroalimentació no traeixi l’especificitat dels dos llenguatges. A Classe, Pau Carrió s’inventa una posada en escena a partir d’una mena de muntatge altern (segons el llenguatge cinematogràfic) que recorda el de Coppola a El Padrino II, per exemple, en què aquells fosos encadenats meravellosos de l’italo-americà, es converteixen en jocs amb la intensitat de la llum que permeten el públic transportar-se al lloc i al moment que vol el director.
D’altra banda, més enllà d’uns diàlegs precisos de la traducció del mateix Carrió, la proposta escènica té molt a veure amb la distància física (en metres vull dir) entre els personatges, en l’espai de cadascú, que Carrió fa servir com a recurs expressiu per a explicar les evolucions i les involucions de les relacions entre els tres personatges.
En Pau Roca i la Carlota Olcina fan dos papers cadascú amb transicions sobtades d’un personatge a l’altre que resolen amb naturalitat. Quan interpreten en Brian i la Sarah, corren el perill de sobreactuar, ja que són personatges amb unes característiques determinades, molt estereotipades per la ficció, que empenyen molts actors a fer-ne un gra massa molt sovint i, en canvi, tant l’una com l’altre troben el to adequat per a no caure en la paròdia que, en aquest cas, no tocava. I Pol López, sí. És un misteri. El misteri del singular, de qui no s’assembla massa a ningú, o de qui no saps a qui s’assembla. El d’una manera de dir els diàlegs que embriaga l’espectador; el de qui és capaç de gairebé xiuxiuejar i fer-se sentir a l’hora; el de qui posa els accents en els llocs més insospitats; el de qui duu una veritat a dins, en el gest, quan parla i quan calla.
A Classe, els profes hi copsem l’estat de vulnerabilitat en que tantes vegades ens trobem, però els qui no ho són hi trobaran els entrebancs en la comunicació entre classes, les que l’estructura capitalista perpetua sense vergonya. Benvinguda, Classe, et necessitàvem.