La dramatització i el muntatge que Ivan Padilla ha dut a terme de la novel·la homònima d’Alessandro Baricco descansa sobre quatre potes, les que representen els quatre membres de la família política (o, millor dit, de la futura família política) de la protagonista, que arriba a Itàlia a casa del seu promès, que no hi és, però que se l’espera. Aquesta espera es convertirà en l’espai que la jove esposa anirà omplint amb experiències iniciàtiques de la mà dels habitants de la casa.
El més interessant de la posada en escena de Padilla és, d’una banda, la fisicitat de les experiències, el paper protagonista del cos de la jove, i d’una altra, la visibilització del procés d’aprenentatge de la protagonista que, si bé al principi experimenta per inèrcia, per omplir un buit, més tard, ho fa de manera conscient i amb la voluntat de saber, de construir una personalitat.
Les interpretacions apropen La jove esposa a l’univers de l’absurd (el hieratisme de Ramon Bonvehí o l’histrionisme de Francesca Vadell) i a un terreny on hi conviuen la comicitat i un ambient malsà que hauran de conformar una dona que busca una visió de món i que espera, potser no al fill, però espera… La feinada de Bàrbara Roig és acurada tant pel que fa al gest, als moviments del cos… com pel que fa als matisos de la veu. En tots dos casos, transmet la idea de canvi, de presa de consciència, i és clar, l’espectador, aleshores, s’emociona…