Mariona Rebull

Després de llegir el Hamnet de Maggie O’Farrell i seguir corpresos del recent ser o no ser de Pol López ens preguntàvem si les adaptacions o les obres al voltant d’aquest clàssic shakespearià podrien estar esgotades. Aleshores, és el moment on l’Oriol Broggi i la companyia de La perla 29 ens contesten: arriba un Hamlet ben inusual que combina teatre, cinema i televisió. No es tracta de trencar les formes pel gust de trencar-les. Tampoc d’un desplegament petulant on la innovació reclama per se tot el protagonisme. Més aviat tot el contrari: l’us de la gran pantalla és una manera d’aprofitar sinèrgies, d’unificar l’art, de picar l’ullet (a vegades de forma directe, a vegades caumuflat entre línies) a les pel·lícules […]

El títol no pot estar més ben trobat: L’habitació blanca. No són així les aules on hem estudiat cursos i cursos a l’infantesa? En aquesta obra però, els protagonistes ja fa almenys 25 anys que han deixat l’escola endarrera. Però la reaparició de la senyoreta Mercè – interpretat per una sensacional i entrenyable Francesca Piñon – tornarà a posar en contacte a la Laia, el Carles i el Manel de forma gens casual i amb la finalitat, si és que n’hi ha verdaderament alguna, de fer-los conéixer o més aviat rememorar i mirar de front la història de l’Albert Cornet, el company de pupitre de tots ells. Amb un magistral ús de no linealitat ni en temps ni en espai […]

Diuen que la informació és poder. I en el cas d’Angle mort, la comèdia de Roc Esquis i Sergi Belbel, aquesta afirmació és més certa que mai. Aquí, és l’espectador on està desinformat i on ha de deduir o fins i tot malinterpretar el que està passant sobre l’escenari. I què és aleshores el que passa? L’Andreu vol acomiadar alguna de les 3 persones del seu equip i les 3 volem conservar la seva feina. El conflicte doncs està servit. No obstant, res és el que sembla i els interessos ocults i personals dels protagonistes faran gravitar les seves accions cap a un costat o altra. Angle mort és una obra original com poques i exigent com poquíssimes. Original en […]

Adaptar un clásico o una obra consagrada es siempre una arma de doble filo: tanto atrae el público como eleva las expectativas y la probabilidad de decepción. En el caso de Pedro Páramo había, además, la dificultad añadida de adaptar la novela original de Juan Rulfo al formato y las especificidades de la dramaturgia. Y una vez vista la obra, solo cabe aplaudir el tour de force realizado por Pau Miró. Sobre el argumento poco nuevo hay que añadir. Cuando fallece su madre, Juan Preciado decide salir al encuentro de Pedro Páramo, en Comala. Allí conocerá al miedo, a su hermano Miguel, al caciquismo, a la difunta y amada Suzanne, a la revolución y a la muerte que han convertido […]

La soledat. Un dels mals endèmics dels nostres dies. Jordi Prat ens en ve a parlar a través de tres monòlegs. Així ens ho diuen, així s’autodefineix M’haurieu de pagar des del primer moment: tres monòlegs de soledat. Però renoi! Que estrepitosa aquesta soledat! Prostitució i hipersexualitat, llàgrimes negríssimes, infàncies traumàtiques i pèrdues prematures que ens remeten a un altre ferida universal: a l’orfenat i als pares imperfectes. Efectivament, aquesta ferida original ens reverbera a tots, amb mes o menys força, durant la resta de la vida. Però a M’haurieu de pagar reverbera molt. Massa. El seu autor ens proposa tres històries a través de les quals se’ns mostra el buit dels seus protagonistes: una dona, un home i del […]