Mariona Rebull

Reconec la meva ambivalència davant de les adaptacions de clàssics. Per un costat, pot ser un goig reviure d’una altra manera la història que ja sabem. Per altre, no és pretensiós creure que un pot aportar res nou? Si els clàssics són veritablement atemporals, no és un oxímoron voler-los adaptar al moment actual? A aquestes alçades explicar l’argument de Romeu i Julieta seria redundant: és ja un lloc comú i col·lectiu. Per contra, les formes d’aquesta adaptació sí donen per parlar. Sorprenentment, l’últim clàssic sota la direcció de David Selvas aconsegueix posar les últimes modes, tecnologia i recursos de direcció actuals al servei d’aquesta tràgica història d’amor. Qui no n’ha defugit i alhora anhelat ser-ne protagonista? Per un costat, Selvas […]

Els que seguim la trajectòria de Moreno Bernardi anem entreveient el segell de la seva direcció: poesia, acompanyament corporal, pulcritud en la dicció, llenguatge noble, certes dosis d’onirisme i sigui – cantada o narrada– un bon punt de musicalitat. Ho hem trobat a obres com La nit, Radionit o L’olor eixordadora del blanc. I és també el que trobarem en aquesta interpretació personal d’Eduard II escrita Christopher Marlowe, el considerat predecessor de Shakespeare. I com a tal no hi podria fallar la passió, el drama, el sacrifici i la mort que susciten les lluites de poder en una cort. Ens trobem davant del rei Eduard II que, tot i casat amb la Reina Isabel, viu un idili amb el jove […]

Molts som els que suscribim lemes d’igualtat i feminisme, tenim la democràcia com un valor, exigim bons convenis de treballadors i sortim al carrer a reivindicar els nostres drets. Ara bé, què passa quan els altres exerceixen aquests drets i ens esgarrapem, aleshores, el nostre privilegi d’estatus quo? I és que la coherència interna no és fàcil. I a can Els Brugarol, l’obra de Ramon Madaula que inclou un toc autobiogràfic, ho saben perfectament. Protagonitzada pel mateix Madaula (pare), Jaume Madaula (gendre) i Estel Solé (filla) veurem sobre l’escenari com l’espurna que incendia la seva relació és el canvi d’ordre del cognom d’un fill. Una qüestió aparentment superada en un món avançat, obert i progressista com el nostre, no? No […]

Èxit darrera exit, l’actriu i dramaturga Lara Díez Quintanilla va consolidant-se com una de les veus de referència al nostre país. Després de partir-nos de riure amb Khwam Sukh Sarmiento toca ara posar-nos seriosos, i molt, per tractar els abusos infantils i el transtorn límit de personalitat. I fer-ho amb una sensibilitat, tacte i fugint de qualsevol drama o excés innecesari. En El sensespai ens trobem en una consulta médica que ocupen al llarg de tota l’obra només dos personatges femenins: pacient i psicòloga. La pròpia Díez, ara com actriu que interpreta una especialista en salut mental, haurà de submergir-se en l’inconscient de la Tània (Gemma Polo) – i potser en el seu propi – per trobar les causes que […]

L’amor ­– diuen alguns – sempre va cap endavant. Per això, els protagonistes d’ Els nostres fills que durant anys han treballat en una central nuclear es plantegen seguir exposant-se – ja retirats i en edat de jubilació – a la radiació i a la toxicitat. D’aquesta manera preserven la salut dels seus fills o, més aviat, de les generacions posteriors. La decisió no està exempta de debat i l’encaren Isabelle Bres, Albert Pérez i Maria Pau Pigem de la forma més punyent i sentida. I és que el text i la intimitat que es desplega entre ells és la font de la profunditat d’aquesta obra. Escrita per la jove autora Lucy Kirkwood i dirigida en aquesta ocasió per Marta […]