Mariona Rebull

Després d’anys voltant pels escenaris (L’estranya parella, El pare de la núvia, Papa Mozart) poc es pot afegir d’aquest incombustible Joan Pera que ja passa la setantena i que millora com el vi. Enguany, a l’obra que protagonitza sota la direcció d’Enric Llort, Master Xof, segueix amb el seu habitual humor còmic, però en aquesta ocasió, al servei de la gastronomia, un fenomen en auge en últims anys. Res s’escapa en aquest afilat monòleg de tot allò que gira en el món dels restaurants i l’alimentació. I ens ho deixa ben clar: no és fàcil no perdre’s, entre d’altres, enmig de tanta sofisticació culinària (esfericacions, deconstruccions i aires), l’explosió de tot tipus d’al·lèrgies i intoleràncies – algunes reals, algunes fruit […]

En una entrevista a Almudena Grandes, la escritora contaba que su motivación era dar voz a las personas anónimas que, en la sombra, escribían también nuestra historia. Y es que, más allá de los libros de texto, el curso de los acontecimientos solo tiene sentido y alma cuando es narrado por sus protagonistas. Por esto, obras como las Cigarreras resultan tan vívidas y conmovedoras. En este caso nos encontramos en pleno siglo XIX – durante la caída borbónica y la instauración de la primera República – en una fábrica de cigarros que brilla por la sororidad y la lucidez de sus trabajadoras. Ellas nos cuentan sus historias personales y que, sin embargo, se enmarcan en el territorio común: amores imposibles, […]

Albert Tolla y Rodrigo García nos presentan El Palmeral, una obra situada al Al-Andalús ante el auge del fundamentalismo. Se trata de una historia de amor y traición, del conflicto entre la ley establecida y las lealtades personales. Todo la fuerza y ell trasfondo de los clásicos, de una tragedia griega en una obra musulmana, en un drama de lo más universal. Sin embargo, el argumento no es lo más relevante en esta obra, sino la palabra. El texto se muestra desnudo ante el espectador. Sobre el escenario, el murmullo del canto como única música, luz tenue, escenografía sobria, tecnología discreta. Todo dispuesto para que El Palmeral sea un disfrute poético a través de la voz de cada personaje: frases […]

Les comèdies al voltant de de les misèries familiars s´han convertit en un gènere teatral en sí mateix. I és que riure-se’n és potser la millor manera de digerir-les. A 53 diumenges se’ns presenta una situació ben reconeguda: la disputa dels germans a l’hora d’afrontar l’envelliment del seu pare. És el moment, com un es pot imaginar, de treure la pols al llistat de retrets acumulats durant dècades. I també exposar, és clar, l’inventari de mèrits: qui ha fet més per cuidar d’un pare? O anant més lluny encara: qui té més motius per excusar-se’n? En aquesta obra de Cesc Gay, els tres protagonistes ­­- Pere Arquillué, Àgata Roca i Lluís Villanueva – semblen tenir raons de pes per fer […]

Els clàssics són aquells que no caduquen mai. Es mantenen vigents i potser cal treure una mica de pols a les formes. En el El sopar dels idiotes, no obstant, no tant sols no caduca ni envelleix ni tampoc cal revisar. I és que la picaresca i la crueltat son temes ben atemporals. Des l’estrena mundial a principis dels anys noranta han arribat a casa nostra diverses adaptacions – tant en català com en castellà – que no van decebre. Tampoc ho ha fet aquesta nova versió de Pep Anton Gómez i amb repartiment ben conegut pel públic català. De la trama poca cosa nova podem aportar: un grup d’amics convida setmanalment a un idiota. Aquesta vegada però les circumstàncies hilarants ens […]