Mariona Rebull

Mili KK és una peça de teatre documental que converteix la memòria de la insubmissió en un espai escènic vibrant, allunyat de la simple cronologia de fets. La direcció de Marc Angelet destaca per la seva capacitat d’aterrar un moviment complex —l’objecció de consciència i la insubmissió— en un llenguatge teatral proper, emocional i profundament humà. Angelet construeix un dispositiu que no només explica què va passar, sinó com es vivia des de dins: la por, la convicció, la fragilitat, l’experiència a la pressó i la força d’uns joves que van desafiar l’estament militar a través de la desobediència civil. La dramatúrgia de Marc Angelet i Jumon Erra aprofita el verbatim per donar veu directa als testimonis, evitant que la […]

Txékhov sempre torna i sempre agrada. Personatges neuròtics, ressignats, antiherois que veuen passar la vida sense pena ni glòria. Ens agradi o no, s’assemblen a nosaltres. Però en aquesta versió d’Oncle Vània del britànic Simon Stephens el protagonista no és ni Txékhov, ni l’oncle Vània, ni el drama familiar ni el context rus del segle XIX. Aquí, el protagonisme és el propi joc escènic i interpretatiu que encarna Joel Joan convertit en tots els personatges de l’obra. No és el primer cop que veiem una aposta així: Terra baixa amb Lluís Homar i la més recent El cos més bonic que s’ha trobat mai en aquest lloc amb Pere Arquillué. Reconeixem que la decisió té els seus perills: la dificultat […]

El nom de l’obra ens ho diu tot: decadència. Es tracta d’un text aclamat i reconegut a la gran pantalla del britànic Steven Berkoff. El nom ja ens ho diu tot: decadència burgesa, la d’un matrimoni tan fastiguejat que ja només els hi queda el vici i l’opulència per fugir del tedi. La veu crítica és innegable i segurament punyent quan es va estrenar ja fa 25 anys. La posada en escena minimalista dona força a la història i obliga a estar-hi atent. Als espectadors ens agrada que no ens ho donin tot mastegat. Per altra costat, el treball interpretatiu és deliciós: Carles Martínez i Míriam Alamany són el millor de l’espectacle amb un treball de dicció i d’expressió sublim. […]

L’expressió “I would prefer not to” ha anat calant del món cultural fins a arribar quasi a desvincular-se de la seva font original: Bartleby de Herman Melville. Per tant, l’aterratge sobre els escenaris, i de forma, a més, fidedigna al text de la novel·la, és una magnífica ocasió per descobrir o redescobrir aquesta petita joïa clàssica contemporània. El protagonista d’aquesta història és, com és fàcilment deduïble, Bartleby. No obstant, no serà ell qui ens expliqui la seva pròpia història, tan insignificant com extraordinària, sinó el seu cap: un advocat de Wall Street que encarna Albert Ribas. Ras i curt: Barlteby es negava a executar les tasques que se li assignaven a la feina ­­– tasques ordinàries, fàcils, raonables ­­– tot […]

Recordem breument l’argument: dos matrimonis de mitjana edat es reuneixen a la casa d’un d’ells per tal de solventar un conflicte entre els seus dos respectius fills. La cortesia, l’educació i la gestió emocional de la que tant presumeixen els anfitrions acaba caient per terra en la mesura que avança l’obra. Tot per posar sobre la taula la següent qüestió: som caníbals que mengem amb forquilla i ganivet? El cert és que una adaptació d’Un déu salvatge és apostar per un cavall guanyador. I en aquesta ocasió, a més, no s’ha escatimat en elements reclam: un elenc de primera espasa (Pere Arquillué, Ivan Benet, Laura Conjero i Laura Aubert), la direcció de Pere Arquillué i una adaptació del text original […]