Mariona Rebull

El nom de l’obra ens ho diu tot: decadència. Es tracta d’un text aclamat i reconegut a la gran pantalla del britànic Steven Berkoff. El nom ja ens ho diu tot: decadència burgesa, la d’un matrimoni tan fastiguejat que ja només els hi queda el vici i l’opulència per fugir del tedi. La veu crítica és innegable i segurament punyent quan es va estrenar ja fa 25 anys. La posada en escena minimalista dona força a la història i obliga a estar-hi atent. Als espectadors ens agrada que no ens ho donin tot mastegat. Per altra costat, el treball interpretatiu és deliciós: Carles Martínez i Míriam Alamany són el millor de l’espectacle amb un treball de dicció i d’expressió sublim. […]

L’expressió “I would prefer not to” ha anat calant del món cultural fins a arribar quasi a desvincular-se de la seva font original: Bartleby de Herman Melville. Per tant, l’aterratge sobre els escenaris, i de forma, a més, fidedigna al text de la novel·la, és una magnífica ocasió per descobrir o redescobrir aquesta petita joïa clàssica contemporània. El protagonista d’aquesta història és, com és fàcilment deduïble, Bartleby. No obstant, no serà ell qui ens expliqui la seva pròpia història, tan insignificant com extraordinària, sinó el seu cap: un advocat de Wall Street que encarna Albert Ribas. Ras i curt: Barlteby es negava a executar les tasques que se li assignaven a la feina ­­– tasques ordinàries, fàcils, raonables ­­– tot […]

Recordem breument l’argument: dos matrimonis de mitjana edat es reuneixen a la casa d’un d’ells per tal de solventar un conflicte entre els seus dos respectius fills. La cortesia, l’educació i la gestió emocional de la que tant presumeixen els anfitrions acaba caient per terra en la mesura que avança l’obra. Tot per posar sobre la taula la següent qüestió: som caníbals que mengem amb forquilla i ganivet? El cert és que una adaptació d’Un déu salvatge és apostar per un cavall guanyador. I en aquesta ocasió, a més, no s’ha escatimat en elements reclam: un elenc de primera espasa (Pere Arquillué, Ivan Benet, Laura Conjero i Laura Aubert), la direcció de Pere Arquillué i una adaptació del text original […]

És una qüestió de gustos: reconec la meva feblesa pel teatre filosòfic i dialèctic. I L’Impossible n’és un paradigma. Es tracta d’un cos a cos entre un home que no pot demostrar la seva inocència i d’un fiscal que per molt que ho intenti, no pot presentar una acusació ferma contra ell. Com demostrar que un aïllat i solitari accident de muntanya entre dos enemistats és o no és realment fortuït? Alternant monòlegs de l’acusat i les interrogacions amb el fiscal ens anirem figurant no el que va passar aquell dia fatídic sinó tot el passat de traició i fraternitat que uneix el mort i l’acusat. Impossible es basa en la novel·la homònima d’Erri de Luca, l’escriptor italià que va […]

Atrapat en el temps és una de les pel·lícules més entranyables dels anys 90. Una faula contemporània pels adults sobre la importància de ser amable i de saber veure els altres. Una pel·lícula que mai caduca i que no envelleix. Per això, encara que hagin passat uns 25 anys des de la seva estrena, que n’arribi el musical (amb el título però d’El dia de la marmota) és una excel·lent noticia. Veurem el desplegament de recursos tal i com ens tenen acostumats l’equip de The producers o La jaula de las locas. Però aquesta vegada, a més, en català. Que l’adaptació sigui un musical accentua l’emocionalitat de l’obra. Lletres de Manu Guix, potser no molt enganxoses, potser una mica planes, […]