Mariona Rebull

Després de l’èxit de la pel·lícula francesa Los chicos del coro era evident que tard o d’hora els amants dels musicals es delatarien amb una adaptació sobre els escenaris. I arribat ja aquest moment, després dels anys d’espera, les expectatives personals han estat a l’alçada. Un musical de gran format és sempre motiu d’admiració, però en el cas dels nens, resulta encara més entendridor. En aquest sentit, la direcció musical de Rodrigo Álvarez ha donat bons resultats. Per contra, les actuacions dels adults no han sigut sempre igual de brillants i fins i tot, algunes es poden considerar sobreactuades. Sigui com sigui, els petits desajustos que pot travessar l’obra són compensats amb escreix amb el conjunt de veus i el […]

Mai un títol havia fet tanta justícia al contingut d’una obra. Al contrari! és un ja una declaració d’intencions a la que l’autora, Lluïsa Cunillé, ens té acostumats: res és el que sembla sinó tot el contrari. Ens trobem en la meitat de la nit, entre el son i la vetlla, amb la directora d’un teatre (Antònia Jaume) que prepara, en la més precarietat escènica i sense pressupost, una ambiciosa proposta per programar tres obres d’Ibsen. Un Ibsen admirat, magnificat, platònic, quasi com un fantasma. D’això estem parlant, no? Però la directora, no està pas sola; té visita. I quines visites! Un seguici d’interaccions –totes elles interpretades per Berta Giraut– a través de les quals, podrem conèixer la veritable realitat […]

A tots ens resulta dolorós veure com els anys passen i el potencial del nostre futur s’esvaeix. Sobretot, quan un hi ha posat esforç i ganes. En el món del teatre – com va dir un company meu – el lloc natural d’una obra és al fons d’un calaix. A no ser que guanyis un premi Born. I potser així tampoc; ho saben bé la Cristina (Cristina Terzi) , el Xavier (Xavier Alomà) i el Jordi (Jordi Ciurana), els protagonistes de La millor obra que mai no veureu als escenaris catalans (picada d’ullet al Premi Born de Josep Maria Miró). En aquesta peça d’Ivan Andrade – acusadament, de ben segur, d’autoficció– ens capbussarem en les dificultats d’una companyia de teatre […]

Las noches malas de Amir Shrinyan, escrita por Albert Tola y dirigida por Carlos Rodríguez Alonso, nos interroga más que nos narra: ¿Quién es el joven Amir que llega de Irán pidiendo asilo por ser homosexual? El espectador deberá descubrirlo con sus propios ojos acompañando al protagonista (Tomas Rodado, de ascendencia palestina) en un cúmulo de noches que transcurren por todos los sitios, pero en ninguno que sea un hogar. Aunque Amir, inmigrante sin familia en una gran ciudad, nunca podrá existir por si solo sino en relación con los dos personajes que configuran un peculiar triángulo. Lo veremos pues, como un camaleón, adaptándose al rol que le toca jugar frente un abogado que le ayuda tanto como enreda (Rodrigo […]

El títol ja ens ho diu tot: L’amic retrobat. Ens trobem davant La història de dos amics narrada trenta anys després d’haver-la deixat. I entremig, una gran guerra i el que tots ja coneixem. Precisament, els orígens d’aquesta guerra són el que acaben contaminant una amistat d’escola entre un jueu (Quim Àvila) i un alemany (Max Grosse Majench). Com mantenir una relació intacta, al marge del que afecta als teus propis veïns i a tota la ciutat? El text és ja un clàssic contemporani escrit per Fred Uhlman, alemany d’origen jueu, i traduït per Dolors Udina, un referent a casa nostra de la traducció anglosexona. Si bé sobre l’escenari es vol ser fidedigne a l’essència del text original, tant l’adaptació […]