Mariona Rebull

Fer una obra de teatre de rabiosa actualitat té els seus riscos: pot envellir ràpid i malament. També les seves virtuts: la temàtica i els llenguatges estan convinguts amb el públic per endavant. Tothom situat així. A Conspiranoia – el nom no pot ser més explícit – és clar que sentirem de a parlar de terraplanistes; però també de relacions assimètriques, de geologia i sostenibilitat. Sobre l’escenari, actors que són per si sols un reclam i que, a més, no defrauden: Mia Esteve, Eduard Farelo, David Vert i Àurea Márquez. El punt de partida és el de quatre amics que es reuneixen – en aquest cas per, diguem-ho així, fer teràpia de xoc a una terraplanista – i a partir […]

Els amants del teatre de les idees esperem les obres filosòfiques amb candeletes. I donada l’escassetat del gènere, quan arriben oportunitats com La disputa, no les podem deixar perdre. A més, el bon record –i llunyà –del Encuentro entre Descartes y Pascal joven, protagonitzat també pel Josep Maria Flotats, era un bon motiu per augmentar les expectatives de La Disputa. Aquí, com també en el Encuentro, ens trobem amb dos filòsofs rivals – o potser més ben dit: amb corrents de pensament oposades– que es trobaran cara a cara. El motiu de l’encontre –i de la disputa– entre Voltaire i Rousseau és el següent: s’està circulant un pamflet anònim que assenyala amb a Rousseau amb acosacions lletges –però certes?– i […]

Després de l’èxit de la pel·lícula francesa Los chicos del coro era evident que tard o d’hora els amants dels musicals es delatarien amb una adaptació sobre els escenaris. I arribat ja aquest moment, després dels anys d’espera, les expectatives personals han estat a l’alçada. Un musical de gran format és sempre motiu d’admiració, però en el cas dels nens, resulta encara més entendridor. En aquest sentit, la direcció musical de Rodrigo Álvarez ha donat bons resultats. Per contra, les actuacions dels adults no han sigut sempre igual de brillants i fins i tot, algunes es poden considerar sobreactuades. Sigui com sigui, els petits desajustos que pot travessar l’obra són compensats amb escreix amb el conjunt de veus i el […]

Mai un títol havia fet tanta justícia al contingut d’una obra. Al contrari! és un ja una declaració d’intencions a la que l’autora, Lluïsa Cunillé, ens té acostumats: res és el que sembla sinó tot el contrari. Ens trobem en la meitat de la nit, entre el son i la vetlla, amb la directora d’un teatre (Antònia Jaume) que prepara, en la més precarietat escènica i sense pressupost, una ambiciosa proposta per programar tres obres d’Ibsen. Un Ibsen admirat, magnificat, platònic, quasi com un fantasma. D’això estem parlant, no? Però la directora, no està pas sola; té visita. I quines visites! Un seguici d’interaccions –totes elles interpretades per Berta Giraut– a través de les quals, podrem conèixer la veritable realitat […]

A tots ens resulta dolorós veure com els anys passen i el potencial del nostre futur s’esvaeix. Sobretot, quan un hi ha posat esforç i ganes. En el món del teatre – com va dir un company meu – el lloc natural d’una obra és al fons d’un calaix. A no ser que guanyis un premi Born. I potser així tampoc; ho saben bé la Cristina (Cristina Terzi) , el Xavier (Xavier Alomà) i el Jordi (Jordi Ciurana), els protagonistes de La millor obra que mai no veureu als escenaris catalans (picada d’ullet al Premi Born de Josep Maria Miró). En aquesta peça d’Ivan Andrade – acusadament, de ben segur, d’autoficció– ens capbussarem en les dificultats d’una companyia de teatre […]