Marc Ribera

Eurípides, Shakespeare, Chéjov, Koltés… materiales complejos de trabajar. Tejidos delicados que hay que coser con atención y no son adecuadas para elaborar cualquier tipo de pieza. Autores que han conseguido hacer un uso magistral, a la vez que sutil, del lenguaje. Dramaturgos que han conseguido describir con excelencia las unidades atómicas de la existencia humana: las emociones, las angustias o aquellos impulsos más profundos y contradictorios que hacen de la vida una lucha contra nosotros mismos, nuestro peor enemigo. Es por eso que hay que ir con cuidado a la hora de resucitar cualquiera de sus textos. Hace falta un trabajo exhaustivo y meditado si queremos revivir sus personajes e insuflar el espectador con sus realidades, pues nacen de lo […]

Un título largo para una pequeña obra (en duración, que no en dimensión) que transita de manera muy calculada desde una exuberancia inicial y grosera hacia un final sereno e íntimo: Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Así titula Damián Cervantes este experimento teatral que piensa, este humilde espectador, hace mucho y muy bien a la cartelera barcelonesa. Porque es una apuesta que sacude los pulmones del público. Porque el diafragma se contrae durante la fantástica primera escena de ritmo trepidante, de una fuerza emocional y vocal que no pide disculpas ni permiso para molestar. Porque hay espacio para el humor, tan necesario y balsámico, a la hora de describir […]

Parlar de Jez Butterworth és parlar d’una dramatúrgia expansiva, musculosa, ambiciosa fins a l’excés. Des de Jerusalem fins a The Ferryman, la seva escriptura es caracteritza per una pulsió gairebé novel·lesca: grans repartiments, contextos històrics densos, una mirada èpica sobre la identitat i la terra, i una tendència molt britànica a fondre mitologia rural, violència política i nostàlgia comunitària. Guardonat amb premis prestigiosos al West End i a Broadway, i amb trajectòria consolidada també a Hollywood, Butterworth escriu sense la pressió de l’escassetat: pensa en gran, dura molt i ocupa espai. La versió de Julio Manrique confirma, una vegada més, la seva capacitat per convertir cada projecte en esdeveniment. El Barquer ha exhaurit localitats i s’ha instal·lat a la sala […]

Hi ha textos que el temps, enlloc d’erosionar, esmola. El de Paula Vogel n’és un exemple. Escrit fa gairebé trenta anys, Com vaig aprendre a conduir ressona avui amb una actualitat inquietant: el consentiment, la manipulació emocional, la construcció cultural del desig i l’abús com a fenomen estructural, travessen l’obra amb una lucidesa que fa que sembli escrita a la llum del #MeToo. El que podria haver envellit com un drama psicològic de cambra es revela, en canvi, com un assaig escènic plenament actual sobre la violència íntima i familiar. La dramatúrgia destaca per la seva arquitectura fragmentada, per la capacitat de fer conviure ironia i horror sense didactisme, per l’ús del “cor grec” com a dispositiu de distanciament i […]

La reposició de Germans de Sang al Teatre Condal es presenta com un producte escènic professionalment ben resolt, però profundament qüestionable en termes de pertinença artística i política dins del moment històric que travessa l’escena catalana —i europea— contemporània. Començaré reconeixent els seus mèrits estrictament teatrals. La posada en escena de Daniel Anglès és sòlida, eficient i actual, amb una direcció que sap gestionar els temps narratius i un dispositiu escenogràfic modern i funcional que acompanya l’acció sense destorbar-la. No s’han pres grans riscos formals (més enllà, potser, de l’aposta coreogràfica moderna i sorprenent d’Ariadna Peya), però existeix una artesania escènica solvent, d’ofici, que modernitza una obra que, no ho oblidem, té més de 40 anys. El treball actoral és, […]