Marc Ribera

Qui no sàpiga què va a veure, no conegui la família Pla-Solina o no hagi vist abans l’Oriol Pla dalt d’un escenari, segurament, sortirà del Romea al·lucinat. Per això, és important conèixer els antecedents. Travy es va estrenar el 2018 a l’Espai Lliure. Després, l’obra va anar a la Beckett, a la Biblioteca de Catalunya, al Teatre de l’Abadia de Madrid… i, evidentment, ha fet gira per Catalunya. També ha rebut el Premi de la Crítica al Millor espectacle de petit format. I ara, recala al Romea. Un somni de trajectòria pel que seria el primer gran projecte que assumeix l’Oriol com a autor i director. Els Pla‑Solina tenen una llarga trajectòria escènica: Quimet Pla (pare) va ser un dels […]

Tothom coneix en Sergi López: podria tractar-se del veí de dalt, del profe de la seva filla o del carnisser de la plaça. Ha esdevingut, però, per fortuna de molts, actor. Un actor reconegut dins i fora de les nostres fronteres que ha treballat, sobretot, a França i, també, molt, en el que coneixem habitualment com a cinema d’autor. Tenir-lo al Poliorama aquests dies és un luxe que no es pot deixar perdre. I no perquè sigui l’actor català que, potser, més sovint trepitja catifes com la de Cannes o perquè sigui, probablement, l’actor català més conegut a França, o perquè justament aquesta mateixa setmana també se’l pot veure protagonitzant una road-movie èpica i fantàstica, a cinemes de casa nostra […]

Casa Calores és una obra que Pere Riera va escriure fa gairebé 20 anys. Com és que no se n’havia fet cap escenificació fins ara? L’obra és deliciosa. Ens parla del pas nostàlgic del temps. De com aquest temps empeny les persones endavant, ferint-les i també guarint-les, gairebé sempre, fins a precipitar-les, sovint sense avisar, per un abisme del què ningú no pot escapar. En tot allò concret, l’obra excel·leix. Les escenes són emocionants, divertides i belles. Molts moments textuals, brillants. Com brillants són les interpretacions de tots i cadascun dels sis actors i actrius que ens porten de viatge per aquella època analògica de finals dels 90, inicis del 2000, quan ens trobàvem (presencialment) a terrats, places, carrers i […]

L’imperatiu categòric és un concepte desenvolupat a la filosofia de Kant que fa referència a aquelles proposicions que justifiquen una acció com a necessària o imprescindible. A partir d’aquesta premissa, Victòria Szpunberg desenvolupa tota una sèrie de proposicions que aconsegueixen transformar en necessari o imprescindible allò més injustificable: l’assassinat. I ho fa, destil·lant aquestes proposicions de la realitat més propera i coneguda. Una realitat que, tal vegada, tenim tan assimilada que el mal que ens provoca s’ha tornat imperceptible: precarietat, alienació, l’egoisme amb el qual teixim les nostres relacions més íntimes i també les socials, la impostura, la imatge per davant de la identitat, la superficialitat per davant de la profunditat; tots els elements que caracteritzen el món actual i […]

La darrera producció d’Anexa, que es pot veure aquests dies al Teatre Aquitània, és una simpàtica comèdia que tranquil·lament podrien haver escrit Tarantino, Almodóvar i Terry Gilliam, després d’algunes copes (i algun que altre porret) davant d’una llar de foc, una nit de tempesta. L’autor, però, és el versàtil Xavier Morató, que ja ens té acostumats a comèdies de tota mena i colors, i que aquest cop ha tingut l’enginy i valentia d’abordar un tema actual, teatral i compromès amb les qüestions socials del moment (la normalització de les relacions LGTBIQ+ i tot els sufixes que calguin) amb una comèdia… divertidament terrorífica. Un grapat de temes van apareixent com conills del barret d’un mag. Els gags es reparteixen al ritme […]