Marc Ribera

No passa cada dia que s’estreni, a la nostra ciutat, una comèdia musical en català i de creació pròpia. Això és el que porta fent la companyia Generació de Merda des de fa, gairebé ja, una dècada. Capitanejats per Xavier Morató (text, lletres i direcció) i Gerard Sesé (música i direcció musical), aquest equip ja ha estrenat quatre espectacles que han sacsejat la cartellera musical barcelonina. Generació de merda (primer espectacle, que també donaria nom a la companyia) s’estrenava al 2014 al Teatre Regina, es transferia, dos anys després, al Poliorama, per després anar a l’Eixample Teatre i finalitzar tres anys de funcions al Teatre Gaudí. Carreres semblants han viscut les posteriors produccions: El futbol es així (de gai), Pinta’m […]

Cr#sh, tothom pot caure és tota una declaració d’intencions, ja des del principi. Una proposta que busca oferir un teatre atractiu per als i les joves. Un teatre interessant, amb contingut. Punkie. Sorprenent. Res de nou, però sí de fresc. Una obra que trenca l’estructura narrativa clàssica per oferir-nos alguna cosa que enganxa de debò (més enllà de tres vivències narrades, micròfon en mà, de manera intimista, propera, petant-se les regles clàssiques de quarta paret, protagonista, antagonista, plantejament, nús o desenllaç). Les tres microhistòries que serveixen per desenvolupar la trama són només una excusa (que podrien donar molt més de si, estar més desenvolupades, a nivell dramatúrgic, tot sigui dit) per deixar volar la imaginació —i vaja si vola— i […]

L’Hort dels Cirerers que es pot veure aquests dies al Dau al Sec és un viatge que sembla començar l’any 1904, quan l’obra fou originalment escrita, i transitar per tot el segle 20 fins a precipitar en un final post-modern que té lloc en el moment actual (o, fins i tot, en un futur no gaire llunyà). Un recorregut que esdevé una brillant transfiguració del classicisme a la modernitat i que aconsegueix deconstruir i actualitzar una història que parla, entre altres coses, de tallar de soc-arrel allò vell per substituir-ho per alguna cosa nova, moderna i divertida. Productiva. Tot plegat de ve de lluny. Veiem com Txékhov, als bells inicis del segle 20, ja advertia la tendència a donar l’esquena […]

Billy Elliot, des de la seva estrena com a producció de teatre musical, l’any 2005, a Londres, s’ha convertit en un clàssic entre els clàssics, a l’alçada de joies del gènere com “Els Miserables”, “El Rei Lleó”, “La Bella i la Bèstia”, “Rent”, “Cats”, i tants altres. La producció original és absolutament rodona, amb un equip creatiu d’autèntic luxe, en el qual destaca la dramatúrgia de Lee Hall (importantíssim dramaturg i guionista cinematogràfic), la direcció d’Stephen Daldry (que, a més de musicals, també ha dirigit pel·lícules com “Les Hores”, “La Lectora” o la mateixa “Billy Elliot”) i la música del fetiller Elton John (què se’n pot dir?), un dels músics pop/rock més importants del segle XX, que també és el […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues més estudiades i representades del Regne Unit. Fa ja molts anys que explora els abusos de poder, la política sexual i l’alliberació feminista a través de dramatúrgies úniques, originals, allunyades del naturalisme i dirigides cap a una exploració dels cossos individuals, familiars, polítics i econòmics que conformen la societat capitalista—patriarcal—contemporània. El desig del cor n’és un exemple. Escrita a finals dels 80, s’hi endevinen influències de Brecht —certs moments d’èpica escènica…— o Artaud —esquitxada d’instantànies performàtiques, seqüències i moviments carregats de tensió, absents de paraula, que permeten entendre, o més aviat, experimentar, la violència a l’ombra de la realitat aparent. L’obra ens presenta una mateixa escena, una mateixa seqüència espai-temps, de forma reiterativa, […]