La reposició de Germans de Sang al Teatre Condal es presenta com un producte escènic professionalment ben resolt, però profundament qüestionable en termes de pertinença artística i política dins del moment històric que travessa l’escena catalana —i europea— contemporània.
Començaré reconeixent els seus mèrits estrictament teatrals. La posada en escena de Daniel Anglès és sòlida, eficient i actual, amb una direcció que sap gestionar els temps narratius i un dispositiu escenogràfic modern i funcional que acompanya l’acció sense destorbar-la. No s’han pres grans riscos formals (més enllà, potser, de l’aposta coreogràfica moderna i sorprenent d’Ariadna Peya), però existeix una artesania escènica solvent, d’ofici, que modernitza una obra que, no ho oblidem, té més de 40 anys.
El treball actoral és, sens dubte, un dels punts més destacables del muntatge. El repartiment compleix amb correcció, però és especialment rellevant la feina de l’Albert Salazar i el Roc Bernadí, interpretant els dos nens protagonistes, que sostenen amb veritat, precisió emocional i maduresa escènica el nucli dramàtic de la proposta. La seva presència aporta emoció i humanitat a una història que, sense ells, correria el risc de quedar reduïda a una simple postal melodramàtica.
Per altra banda, resulta difícil entendre una de les decisions més discutibles del muntatge: la incorporació de Triquell com a narrador. No es tracta d’una qüestió de prejudici en contra d’afegir perfils mediàtics per omplir butaques, sinó d’un fet estrictament escènic. Triquell no és actor, i això es fa evident en cada una de les seves intervencions: manca de presència i carisme escènics, incapacitat per ocupar l’espai amb sentit dramàtic, i una corporalitat que no dialoga amb els moments dramatúrgics als quals intervé. El narrador hauria de ser el fil invisible que cus el relat, una presència noble i imponent; aquí, en canvi, esdevé un element estrany, aliè, que trenca la continuïtat dramatúrgica.
Però el problema de Germans de Sang no és —o no és només— interpretatiu o formal. El problema és conceptual i polític. Ens trobem davant d’un musical que no dialoga amb cap de les urgències socials, climàtiques, econòmiques o identitàries del present. En un context de precarització estructural de la cultura, de crisi ecològica, migratòria, política, de col·lapse emocional juvenil i col·lectiu, d’amenaça tecnològica i de revisió profunda dels relats hegemònics, aquesta producció opta per refugiar-se en una nostàlgia còmoda i acrítica.
El resultat és un exercici d’entreteniment respectable però artísticament irrellevant, que apel·la a una memòria emocional desconnectada de la realitat contemporània. Aquesta desconnexió no és supèrflua: programar avui Germans de Sang no és un gest neutral, sinó una renúncia explícita a interpel·lar el present, a incomodar, a obrir preguntes, a fer art escènic. És una aposta per un teatre que mira enrere nostàlgicament per distreure’ns d’un present incòmode i d’un futur que angoixa. I això el converteix en pur entreteniment en un país que amb prou feines estrena un o dos musicals l’any.
I és aquí on la decisió programàtica esdevé especialment greu, perquè en els darrers vint anys, Broadway i el West End han produït musicals d’un enorme èxit comercial i crític que sí dialoguen amb el nostre temps. Alguns exemples significatius que podrien haver ocupat aquest espai amb molta més legitimitat: Dear Evan Hansen (soledat, adolescència i xarxes socials), Next to Normal (malaltia mental i família), Come From Away (solidaritat en crisi global), The Color Purple (racisme, gènere i violència), Hadestown (capitalisme i ecologia), Matilda (empoderament infantil), Jagged Little Pill (trauma, gènere i addiccions), A Strange Loop (raça, cos i representació), Six (relectura feminista de la història), The Band’s Visit (alteritat i comunicació), Once (migració i precarietat emocional) i d’altres que desconec o se m’obliden. Això, sense obrir el meló de la nova creació, en un país on hi tant de talent i experiència com falta de nova producció pròpia.
El musical contemporani ha de lluitar per ser popular sense ser superficial, polític sense ser pamfletari, i emocionant sense caure en la nostàlgia o la distracció. En aquest sentit, Germans de Sang acaba funcionant com un símptoma preocupant d’una cartellera que, massa sovint, confon seguretat amb rellevància.
Un espectacle correcte, fins i tot ben fet, però també innecessari en el moment social, artístic i polític actual.