Marc Ribera

La Tempestat és una de les peces tardanes del bard, sovint interpretada com un acomiadament teatral o “testament creatiu”. Amb elements de comèdia, romanç, fantasia i tragèdia, és una de les seves obres més transgènere. La diferencia amb altres peces és precisament aquesta fusió de realitat i màgia, el joc entre l’ideal i l’inevitable, entre el perdó i la venjança, entre el domini i la llibertat. No és només un drama de poder —com Macbeth o Ricard III— sinó una obra que ofereix reflexions profundes sobre l’autoritat, l’extirpació, l’exili, la naturalesa i el món invisible que ens envolta. En comparació amb altres obres més “terrenals” o polítiques, La Tempestat arrisca en l’oníric, fent de l’illa un espai de possibilitats, d’il·lusió […]

Karmig és una obra articulada a través d’una sèrie de flashbacks que, a poc a poc, van component un trencaclosques a través del qual l’espectador pot reconstruir una bonica història d’amor: la de la Laia (una jove somiadora, atrevida, directe i, al mateix temps, obsessionada amb els peluixos de l’IKEA) i el Toni (un jove poruc, supersticiós i divertidament hipocondríac). La peça és original en com defuig la idealització romàntica per buscar una mirada més contemporània sobre una relació de parella jove, moderna, i una mica infantilitzada, on la comunicació sincera és l’eix al voltant del qual giren els diàlegs. L’interès de la història romàn, durant massa estona, en una tessitura casual, de comèdia lleugera, sense cap esdeveniment que tensi […]

És d’agraïr que el TNC aposti per una proposta contemporània d’una dramaturga jove, britànica, sorprenent i irreverent com és Alice Birch. No és la primera obra d’aquesta autora que veiem als escenaris catalans; és la segona. L’any passat, vam poder veure les dues parts de BLANK: una proposta, també experimental, on s’explica la vida d’uns pares i uns fills a través de dues obres diferents però connectades i representades, de forma simultània, als teatres Tantarantana i La Seca. Aquest any, arriba Anatomia d’un suïcidi: una altra investigació formal on l’autora ens explica la història de tres dones (àvia, mare i filla) també de forma simultània; ara, però, sobre un sol escenari. Les tres històries succeeixen a la vegada, al mateix […]

El Sonall és una proposta dirigida a activar la memòria —en aquest cas vinculada a la Guerra Civil espanyola— des d’un dispositiu immersiu, físic, gairebé ritual. La voluntat és clara: apropar el passat al cos de l’espectador, fer-lo partícip d’un espai compartit on història i presència es toquen. L’espectacle es desenvolupa en un espai no teatral, amb el públic disposat al voltant de l’acció. Es parla d’immersió, però el que realment es proposa és una proximitat extrema: estar dempeus, molt a prop dels intèrprets, compartint el mateix espai. Aquesta decisió, que en teoria hauria d’intensificar l’experiència, té també una conseqüència lògica gens menor: el cansament. No és estrany veure espectadors joves que, al cap d’una estona, acaben asseguts o directament […]

Hi ha projectes escènics que parteixen d’una doble complicitat, vital i artística. Tendrament n’és un exemple. El signen i l’interpreten Pau Vinyals i Judit Colomer, professionals de les arts escèniques i parella fora de l’escenari. Aquesta doble condició —artística i personal— es converteix en el punt de partida de la proposta: un espai teatral on la vida íntima i escènica s’entrecreuaran fins a confondre’s. El dispositiu dramatúrgic s’inscriu dins del territori de l’autoficció, un llenguatge que el teatre contemporani català ha explorat abastament els darrers anys. La proposta recorda inevitablement De Nao Albet i Marcel Borràs, estrenada al 2023 al TNC, on la trajectòria personal i artística dels creadors es convertia en matèria escènica de primer nivell. Tendrament participa d’aquest […]