Marc Ribera

La proposta que es pot veure aquests dies a la Beckett és un clar exemple de com de complicat és fer teatre. A nivell formal, la proposta és excel·lent: un títol suggerent que genera més preguntes que respostes; una història que, centrada en els petits detalls quotidians d’unes vides que podrien ser les de qualsevol de nosaltres, ens mostra les entranyes més profundes d’una societat consumista i alienada; una posada en escena de primer nivell, amb actors impecables, una escenografia moderna i conceptual, una il·luminació precisa… i tanmateix, l’obra, malgrat la seva curta durada, es fa eterna. En primer lloc, i fent un exercici de sostenibilitat econòmica —que tant de bo no haguéssim de fer, però no està el món, […]

La Lua ara és l’Elio. Elio és el nom volgut de la Lua. Si tenir un fill ja és tot un repte, tenir una filla que decideix esdevenir fill i que, a més, ha estat diagnosticada amb un trastorn de l’espectre autista ja deu ser com guanyar la grossa per Nadal i la del Nen per Any Nou: una fortuna. Aquest és el plantejament de El nom volgut, la nova obra del Pau Coya, un jove dramaturg que, malgrat la seva jovenesa, ja acumula un bon grapat premis amb les seves obres anteriors. La Badabadoc presenta aquesta producció dins del marc de la convocatòria On el Teatre Batega, un cicle de nova dramatúrgia de proximitat que té lloc, des del […]

Parlar de Nao Albet i Marcel Borràs és parlar dels enfants terribles que van sacsejar l’escena catalana quan encara no tenien edat per votar. La seva trajectòria és un cas d’estudi: una precocitat insultant maridada amb un talent que fa temps que va saltar les fronteres del nostre país per conquerir places europees. Molt abans de fer els 40, ja han demostrat que saben dominar el llenguatge de la irreverència, el metateatre i la ironia com pocs. Però, com algú va dir, «un gran poder comporta una gran responsabilitat», i l’ambició, quan no té fre, pot acabar devorant, fins i tot, el talent innat. Aquesta vegada, al Lliure, ens trobem davant dels Estunmen, una proposta que neix amb una premissa […]

El mite de la marioneta que vol ser nen de carn i ossos ha estat, històricament, un dels textos més maleïts i fascinants de la literatura universal. Quan hom descobreix que Enrico Ianniello, figura reconeguda en la connexió teatral Itàlia-Barcelona, s’apropia del text de Collodi, i convida Moreno Bernardi a participar de l’aventura, les expectatives se situen en un lloc alt. Ianniello no és un nouvingut: actor, traductor i director vinculat a noms com Toni Servillo o Pau Miró, ha demostrat una sensibilitat i tendresa especials per la paraula i el gest en muntatges previs. Adaptar Pinocchio per a un públic adult no és una novetat, però pot esdevenir un repte, com va demostrar Joël Pommerat, convertint el conte en […]

Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist escriu La nit de les tríbades a mitjans dels anys setanta, ho fa amb una idea clara: convertir el mateix teatre en un camp de batalla. L’obra recrea un moment turbulent en la vida d’August Strindberg, quan el seu matrimoni amb l’actriu Siri von Essen s’està desintegrant mentre assagen La més forta. A partir d’aquest material biogràfic, Enquist construeix un drama sobre el poder, la gelosia, la feminitat i la guerra de sexes dins l’espai teatral. L’obra va adquirir un gran prestigi internacional i es va convertir en un dels textos suecs més representats arreu del món. A Barcelona va tenir un moment històric quan el Teatre Lliure en va estrenar una versió […]