Parlar de Jez Butterworth és parlar d’una dramatúrgia expansiva, musculosa, ambiciosa fins a l’excés. Des de Jerusalem fins a The Ferryman, la seva escriptura es caracteritza per una pulsió gairebé novel·lesca: grans repartiments, contextos històrics densos, una mirada èpica sobre la identitat i la terra, i una tendència molt britànica a fondre mitologia rural, violència política i nostàlgia comunitària. Guardonat amb premis prestigiosos al West End i a Broadway, i amb trajectòria consolidada també a Hollywood, Butterworth escriu sense la pressió de l’escassetat: pensa en gran, dura molt i ocupa espai.
La versió de Julio Manrique confirma, una vegada més, la seva capacitat per convertir cada projecte en esdeveniment. El Barquer ha exhaurit localitats i s’ha instal·lat a la sala gran del Teatre Lliure com un nou èxit d’un director que ja ens té acostumats a gestionar grans maquinàries escèniques amb solvència. L’execució és, objectivament, gairebé perfecta. Dinou intèrprets treballant a un nivell altíssim, sota una batuta precisa, articulant una fluïdesa narrativa que en pocs minuts t’endinsa en la història amb naturalitat i valentia. El mecanisme teatral funciona amb una precisió admirable.
I tanmateix…
Un dels problemes recurrents que alguns espectadors podem tenir amb el senyor Butterworth és la seva manca de mirament a l’hora de contextualitzar i condensar. Allò que podria haver estat explicat en setanta o vuitanta minuts es desplega aquí durant més de tres hores. Hi ha qui hi veurà densitat; jo hi veig dilació. És legítim: un autor amb reconeixement internacional no ha de pensar en pressupostos ni en la paciència aliena. De la mateixa manera que un director que manega un dels pressupostos de producció/exhibició més alts del país pot permetre’s una estructura monumental com aquesta. Però les preguntes persisteixen: aquesta obra dura el que val? Val el que costa?
Si fem l’exercici d’abstracció que proposa Manrique al programa de mà, El Barquer parla de la terra. De la violència, la discòrdia, la destrucció. Parla de comunitat i de memòria. Però ho fa des d’un context que avui ens queda geogràfica i històricament força llunyà: l’Irlanda rural travessada pel conflicte de l’IRA. Una realitat que, com la nostra ETA, ja forma part d’un passat polític (a priori) superat. La pregunta no és si aquell dolor va existir —és innegable— sinó com d’imprescindible és revisitar-lo ara, en aquest moment concret, en aquest teatre concret i amb els recursos que això implica.
La funció és plena de números corals, escenes de ball, històries paral·leles, subtrames i referències contextuals que construeixen un fresc social ambiciós. Però aquest desplegament, al meu entendre, acaba generant distància més que no pas immersió. No em resultava proper; no em connectava amb cap de les urgències socials, polítiques, climàtiques que avui ens interpel·len. La sensació, en sortir, era d’haver assistit a una frivolité formal: exquisida en l’execució, monumental en la maquinària, però mancada de necessitat.
I això potser és el més inquietant. Perquè treballar amb dinou intèrprets, amb una producció d’aquesta magnitud, amb una dramatúrgia tan extensa i rica en llenguatges, ha de ser —i es percep— un plaer immens per a l’equip artístic. Però, més enllà del gaudi intern i del públic que celebra els esdeveniments per la seva voluptuositat, què ens aporta avui? Quin impacte emocional real deixa? En el meu cas, cap. Se’m va fer llarga i, en molts trams, pesada.
Les programacions es decideixen amb anys d’antelació, especialment en projectes d’aquesta envergadura. Però, fins i tot situant-nos tres o quatre anys enrere, costa trobar la necessitat d’una obra així a la nostra cartellera pública. Quantes peces sobre la terra, la violència o la identitat existeixen (segurament, encara sense produir) a Catalunya i a l’Estat? Quantes companyies, petites, mitjanes o grans, amb propostes radicalment contemporànies i connectades a les urgències del present, no trepitjaran mai l’escenari del Lliure?
El Barquer és un èxit. Una demostració de força teatral. Una maquinària gairebé impecable. Però entre la perfecció formal i la necessitat artística hi ha una distància. I en aquesta distància, potser, s’hi amaga la qüestió més incòmoda: gran i bell no significa necessari. Perquè estem, malauradament —com a mínim, alguns— en temps de guerra.