Taylor Mac és d’aquells artistes carismàtics que reclamen la teva atenció plena només aparèixer a escena. I no només perquè llueixi un impossible vestuari-horrorvacui-brillant digne de la millor bukkake d’unicorns, que també. Aquest dramaturg i drag queen americana és magnètica. Et roba el cor sense haver acabat de dir «Good night, Barcelona», perquè només veient-lo ja saps que et regalarà una nit pel record.
A l’escenari, Taylor, que canta de fabula, i uns músics, interpreten cançons de resistència, temes que bé parlen de minories oprimides o bé són himnes a l’opressió que cal apropiar-se. Les seves intencions són clares, simples i radicals. Constata que els Estats Units són molt més que Trump i capitalisme salvatge que pretén construir murs i fer ‘Amèrica gran de nou’ tornant als valors més misògins i esclavistes del passat recent del país. Taylor fa visible un fort moviment progressista i de resistència, encarnat per ell mateix, que el segle passat va aconseguir drets civils per a la comunitat afroamericana i LGTBI i que segueix amb el matxet a la boca. Incita a combatre al feixisme amb armes infal·libles: la transgressió, l’humor, l’orgull i l’art. I que l’esperit queer, al que defineix com una «empatia total cap a tot el que t’envolta», és el millor camí per fer d’aquest món un lloc més habitable.
Començant pels magnífics induments dissenyats per Machine Dazzle, tot vesteix de petardeo i mamarratxada. Però va més enllà de qualsevol show al Cangrejo. No acarona la calba dels senyors de primera fila tot dient-los afalacs amb doble sentit. Aquest artista genuí transpira activisme transformador i polític en cada número, cada paraula, i cada experiència col·lectiva que incita des de l’escenari. Estripa l’heteropatriarcat i la masculinitat, enalteix lluites compartides com la del canvi climàtic, i en un show completament adaptat al públic barceloní no va tenir pudor en parlar del referèndum i d’Ada Colau, qui abans de ser alcaldessa es disfressava de superheroina per combatre la banca. També va dedicar moments a VOX i la seva idea de crear el dia de l’Orgull Heterosexual, a la qual va respondre amb una performance on els heteros (tota la platea) li llençava pilotes de ping-pong a un marica orgullós (representat per ell mateix) que creuava desafiant la desfilada més testosterònica -com el que va pretendre l’Arrimadas, però amb humanitat-. L’apoteosi va arribar quan va fer passar una colla castellera mentre cantava el People Have The Power de Patti Smith. Res més simbòlic.
L’espectacle és droga dura. En vols més, i l’única pega és que surts amb la sensació que dues hores són poques respecte a les 24 del show original. El talent de Mac queda encotillat i no pot desplegar el seu interessant argumentari, ni dóna temps a contextualitzar totes les cançons per a gran part del públic, que no entenia fluidament l’anglès i perdia matisos de les lletres. Així que després d’agrair al GREC Festival de Barcelona que ens hagi descobert aquest artista, només ens queda demanar que l’any vinent el tornin a convidar amb la versió de 24 hores. Jo vaig preparant la camisa de lluentons per si de cas.