Si els pesats que linxaven la Rosalía per «apropiació cultural» veiessin l’espectacle de dansa Flamingos, d’Albert Quesada, la commoció probablement els enviaria de cap al frenopàtic.
El coreògraf s’agafa a la premissa plantejada per Federico García Lorca que el ‘duende’ transcendeix al flamenc («Todas las artes, y aun los países, tienen capacidad de duende, de ángel y de musa»), i s’aproxima al gènere andalús des de l’esperit, amb una llibertat absoluta i sense tenir en compte tècniques de ball o els diferents pals. Considera igual de flamenca Withney Houston que Elton John o Raphael, i els fa desfilar per un llimb de petits somnis de la dansa contemporània aflamencada. No s’hi trobaran batas de cola ni sabates de taló per fer zapateaos. L’estètica pop i desvergonyida del muntatge, més propera al kitsch d’un videoclip de Katy Perry que al d’un show de Sara Baras, deixa clarinetíssim que allà s’hi va a deconstruïr el flamenc, per si algun purista encara no ho havia captat.
Tot això converteix a Flamingos en, probablement, l’espectacle de flamenc menys tòpic que hagi passat per Barcelona en els últims anys. I ja sabem que en aquesta ciutat venuda als turistes, els tablaos cordobesos estan a l’ordre del dia, i a més són de les úniques sales d’arts en viu que fan 100% d’ocupació durant temporades llargues (ep, sense mal rotllo, que hi foten molt bons espectacles!).
Si bé l’eclecticitat és el fet distintiu de l’espectacle, tanta dispersió pot fer que el públic perdi el fil per instants i plantejar-se ‘què collons està fent aquesta gent’. Jo no sóc un espectador habitual de dansa i tinc aquesta sensació sovint quan vaig al Mercat de les Flors. En aquest cas vaig optar per prevenir-me: deixar-me portar per la proposta, la música i el gran poder del moviment. I vaig gaudir de valent.
PD. Menció apart mereix la política de canvi d’entrades del Mercat de les Flors. Vaig haver de comprar 2 entrades pel mateix espectacle perquè no van voler canviar-me la que tenia en no poder assistir-hi per malaltia. Quan hi vaig poder anar i vaig veure més de tres files buides a la platea vaig pensar que, potser, una institució cultural pública amb una clara vocació de difusió de la dansa i d’obrir-se a nous públics ho hauria de posar més fàcil perquè la gent s’hi acostés. Però aquesta és una altra batalla.