Peeping Tom, sota la direcció de Gabriela Carrizo i Franck Chartier, explora les pors i desitjos de la infància a Kind, la tercera peça de la trilogia sobre la família. És el primer espectacle que veig de la companyia belga i puc corroborar el que m’havien avançat: suposen un abans i un després en la teva percepció de la dansa. Déu n’hi do quina pedregada tenen aquests artistes dins del cap!
Peeping, en anglès, significa mirar d’amagat… res més adient. En aquest muntatge et sents partícip voyeur d’un viatge per paisatges onírics, on la guía turística és una trastocada nena mezzosoprano amb tints del Resplandor, Twin Peaks i La Hora Chanante.
En escena uns intèrprets multiracials i intergeneracionals fan versemblants desenes de personatges tronats, gràcies a un domini excel·lent i extrem del cos. La posada en escena cuidada i generosa t’arrossega cap al seu catàleg de somnis inquietants: un univers fosc i pertorbant, ple de criatures estranyes i sense sentits. Els cossos donen forma a cérvols, erugues gegants i a petons eterns (preciosa la dansa del flirteig, amb dos ballarins units per un petó inseparable). La por i la violència hi tenen una presència omnipresent fins al punt de coreografiar una dansa a trets. ¡Baila para mí!, que cridaven els vaquers a les pel·lícules de l’Oest, però amb la fredor de veure que qui balla no és un altre cowboy a qui disparen als peus, sinó el cadàver d’una turista que ha sigut assassinada sense motius.
Peeping Tom ens regala una experiència sensorial que vola molt més enllà de la dansa. És un viatge, no apte per a tothom, com tots els viatges, fins als marges més originals, estètics i creatius dels pitjors malsons. Ai, quin viatge!