Recomendaciones

Novament una gran sorpresa teatral a La Vilella. Teatre en estat pur! De vegades ens preguntem, com és possible que en un escenari vuit i un sol actor ens pugui seguir sorprenent una de les obres més representades de Shakespeare, Ricard III. Doncs gràcies a la magnífica direcció de Pedro Galiza, un text boníssim i la extraordinària interpretació de l’actor Xavier Torra. Només Ricard és una adaptació que han fet en Xavier Torra i en Pedro Galiza de la novel·la Ricard III de Wiliam Shakespeare on el tema principal és l’ambició pel poder, vist des del punt de vista de Ricard. Una feina de dos mesos per l’adaptació del text i d’uns nou mesos d’assaig. La representació ens ha deixat […]

Però divertida. Arrel d’un viatge al mitjà orient, els autors en fan un altra a Las Vegas per aplegar els diners que els fan falta per posar en marxa l’obra que han escrit. Allà contacten amb un català que els introduirà… d’entrada molta cocaïna pel nas i després al casino, timbes il·legals, cabarets, puti-clubs… sempre amb la bona intenció de tirar endavant un projecte cultural. Totes les actuacions bones, però el Manel Sans i la Mima Riera roben la funció a la resta. Ja passen aquestes coses.

Cada vez es más habitual encontrar musicales originales de autores catalanes en los escenarios de Barcelona, lo cual es muy buena noticia para el estado de salud de nuestro teatro. Enmarcado, como es más frecuente, en el género de pequeño formato, Mares i filles es un espectáculo tierno, minimalista y muy personal nacido de la música compuesta por Clara Peya. Sus dos protagonistas, Nina y Mariona Castillo, interpretan, con una honestidad brutal y un dominio apabullante de la técnica vocal, diferentes episodios de una intensa relación maternofilial. El montaje, con libreto y dirección de David Pintó, consigue cautivar con su sencillez y el dramatismo de momentos bastante universales con los cuales cualquier persona se puede sentir identificada. A pesar de […]

Partiendo de una propuesta bastante atractiva que mezcla música en directo, canciones, teatro de texto y coreografías con una temática de mitología griega, El viatge d’Orfeu es un espectáculo ameno y con algunos hallazgos interesantes. La obra tiene bastantes puntos de conexión con Spoon River, el montaje anterior de la compañía, donde también se jugaba, de forma más solemne, con el testimonio de personajes muertos. Escrita por Pablo Ley y dirigida por Josep Galindo, en esta ocasión, la duración resulta mucho más adecuada (75 minutos) y el ambiente es más festivo y gamberro, a pesar de no renunciar a momentos poéticos o reflexivos. Desgraciadamente, algunas de las historias que se explican no tienen suficiente profundidad, caen en ciertos tópicos o […]

Aquest no és el primer cop que La Plaça del Diamant puja a dalt dels escenaris i, ni tan sols, es tracta de la primera vegada que en Joan Ollé s’encarrega de fer-ho, però el fet que sigui un espectacle totalment nou i amb ànima pròpia justifica la seva posada en escena i la nostra visita al teatre. En aquesta ocasió, Ollé ha decidit que tot el pes d’aquesta Colometa recaigui a sobre d’una única actriu, enlloc d’explicar-nos la seva història a través de tres actrius com ho va fer fa deu anys al Teatre Borràs amb la Montserrat Carulla, la Rosa Renom i la Mercè Pons. En aquella ocasió, la posada en escena era bastant minimalista i amb molt […]

Puede parecer una contradicción recomendar positivamente una obra con la que no has conectado, pero en el caso de Mammón hay que diferenciar el interés generado por su historia o sus personajes de la calidad artística con la que se presenta el conjunto. Creo que si eres fan absoluto de autores como Irvine Welsh o Thomas Pynchon, o bien de cineastas como Tarantino, Robert Rodríguez o Guy Ritchie, hay muchos puntos a favor de que conectes con el que se presenta, pero si no te dejas llevar por el artificiosidad del estilo puede ser que te resbale todo espalda abajo. De todas formas, tengo que admitir que momentos como el del peyote, la timba secreta o el clímax en la […]

Con Idiota, Jordi Casanovas recupera el estilo de comedia/thriller de Un home amb ulleres de pasta para explicarnos una historia divertida, original, inteligente y que nos confundirá un rato con acertijos y trucos mentales. Anna Sahun y Ramon Madaula dan vida a una psicóloga y su sujeto de estudio durante unos experimentos pagados con finalidades desconocidas. Con un ritmo excelente, momentos de ironía y alta comedia y escenas de acción angustiante, Idiota es una obra del todo recomendable para pasar un buen rato y llevarse una interesante reflexión a casa. Más información (en catalán)

Si os gusta todo lo anterior no hace falta ni que sigáis leyendo, id a comprar las entradas ahora mismo. Mammón junta todos estos ingredientes para dar forma a un montaje moderno, fragmentado, inteligente, alocado y mucho más profundo de lo que podría parecer en un primer momento. Con un reparto de lujo y una puesta en escena sorprendente, Mammón tiene el poder de dejarte clavado en la silla con sus giros narrativos y su estética radical. Si os gustan las emociones fuertes, os gustará Mammón, si queréis que os sorprendan en un teatro, no os la podéis perder. Más información (en catalán)

O almenys a mi m’ho ha semblat. La història d’aquesta pobre monja belga, música, alcohòlica, lesbiana que va penjar els hàbits per anar a viure amb una companya del convent, no m’ha despertat el més mínim interès. Jo recordo el disc i la cançó Dominique, nique, nique… patètica. Ignoro quin interès hi va trobar Iñaki Garz, autor i director, però jo no he sigut capaç de descobrir-ho. Les dues actrius han fet el que han pogut, però de vegades no hi ha res a fer.

Aquellos días azules pot fer, d’entrada, bastanta mandra. És fàcil pensar que ens trobem davant un altre espectacle sobre la infància, nyonyo i nostàlgic que no ens aportarà gran cosa. Però no, traieu-vos-ho del cap i feu-vos un favor: apunteu-lo immediatament a l’agenda. Sí, és cert, hi degustareu els entrepans de Nocilla, tornareu a la classe de música i el so horrible de la flauta, recuperareu la cole de cromos, el picar de mans i el primer petó. Fins i tot allò de ser sucre al futbol, les burles i els malnoms, les escridassades dels pares i el cosí torracollons… Però ho fareu pixant-vos de riure, amb 25 microescenes intel·ligentment escrites, dirigides i enllaçades perquè les sensacions arribin sense parar, […]

…Però aquest Incident s’hi acosta molt. Una novel·la genial, una adaptació insuperable i una trasllat al nostre teatre impecable. Gràcies Julio Manrique i tota la tropa que hi ha al darrera d’aquesta joia. A mi m’has fascinat, m’has convençut i m’has emocionat. Els actors s’ha pogut lluir perquè els hi has donat marge per crear els seus personatges que s’han passejat per aquesta posada en escena brutal, dinàmica, creïble… Quan una obra és molt bona, és més fàcil esguerrar-la que portar-la a l’excel·lència, però aquesta vegada no ha estat així. Ho heu brodat i el públic ho hem agraït, i tot i la seva durada en volíem més. P.D. La valoro amb cinc estrelles perquè no n’hi han més.

Absolutament magnifica, adaptació, direcció, escenografia, il·luminació, posada en escena, vestuari, i unes interpretacions genials ens han fet passar més de dues hores sense respirar. Genial Pol López, un autentic monstre escènic, ha fet un treball que de ben segur passarà a la història del Teatre a Catalunya; des de l’inici fins més enllà del final (els que l’heu vista, m’entendreu), està desbordadament actiu… és un no parar i és que es deixa el cos i l’ànima a escena; certament un bon text (aquest és boníssim), és un regal immens per un actor, però és que en aquesta ocasió en POL LÓPEZ el sap aprofitar al màxim; la mímica del seu rostre es digne d’estudi (caldria veure la representació diverses vegades […]

Pensar que fa uns dies comentava que semblava que teníem una temporada teatral sense sorpreses i vaig al Teatre Lliure, i em trobo amb aquesta gratificant sorpresa. Inicialment s’ha demanat a cinc creadors –Nao Albet, Marcel Borràs, Iván Morales, David Selvas i Victòria Szpunberg– que facin tres propostes sota el mateix signe “estem disposats a fer-ho tot pels diners?” Mammón és la primera obra de la trilogia de del cicle Tot pels diners que hem vist a l’Espai Lliure. Es tracta d’una coproducció entre el Teatre Lliure i La Brutal. El primer que em ve al cap al pensar el que he vist al Teatre Lliure és creació i bogeria, però tot amb molt bona feina. Totalment recomanable per diferents […]

Les dues últimes vegades que he anat a Londres, m’he quedat amb les ganes d’anar a veure el muntatge que la National Theatre porta representant d’aquesta obra des de fa uns quants anys. Així que, quan vaig llegir que el Lliure portaria a escena aquest muntatge, em vaig alegrar moltíssim, però al mateix temps em va fer por que les grans expectatives que havia dipositat en el muntatge me l’espatllessin, cosa que no ha passat. Un cop vist, puc dir que Simon Stephens ha fet una adaptació de la novel·la de Mark Haddon realment rodona, aconseguint crear una estructura dinàmica al servei de la direcció i aprofitant els recursos teatrals per incorporar-los dins de la mateixa història. De fet, durant […]

Ens ho hem passat bé, ens hem divertit i fins i tot hem rigut en alguns moments; ens han sorprès com sempre, han utilitzat efectes impactants, però malauradament el resultat els hi ha sortit una mica massa boig; crec que d’aquesta trama inicial comparant els dos mons, el mitològic i l’actual, hauria pogut sortir un argument amb molt més pes dramàtic que el que ara té…. una llàstima. La posada en escena és immillorable, sorprèn i en alguns moments és força impactant, buscant en certa mesura que el públic participi del “joc” esbojarrat, que ens plantegen. La resta de la crónica aqui.