Recomendaciones

Berto vuelve a los escenarios con “mucha tontería”, con conocimiento de toda una vida dedicada a una carrera humorística basada en las “tonterías”. Vuelve siendo, a la vez, el mismo de siempre y algo muy distinto. Se trata de un show mucho más íntimo, con muchas miradas al pasado, a lo que le ha llevado hasta aquí, a lo que le ha cambiado la vida. Berto es ahora un hombre mucho más maduro, con un largo recorrido sobre los escenarios. Vuelve con mucha tontería, pero a la vez con un discurso mucho más serio y consciente acerca de lo que la vida le ha brindado. Pero que nadie se alarme, Berto vuelve igual o más gracioso que nunca. Se trata […]

Òscar Intente ens apropa a l’obra de Bertolt Brecht, en una proposta que mescla una quinzena de textos breus de poesia, prosa i teatre amb contingut antidogmàtic i de crítica social. Bertolt Brecht va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Conegut a l’escena dels cabarets berlinesos, des d’on molts artistes de l’època es van permetre opinar i criticar, sempre amb humor i intel·ligència, la situació política d’un moment perillós. Un Brecht malhumorat i autoritari al que no li agrada allò que veu al seu voltant. Un Brecht que diu veritats enormes. Dirigit per Carles Grau, el muntatge critica la situació política que es vivia a Alemanya durant la primera meitat del segle XX i […]

Cyrano de Bergerac va ser un personatge peculiar de la França del 1600, Edmond Rostand va fer-ne una biografia teatralitzada i tot i que va témer per si no agradava al públic a l’estrena, va ser tot un èxit. El mateix passa a Cyrano del Borràs. Un èxit! Sala plena i dempeus en acabar. Una interpretació sublim de Lluís Homar donant-li una entonació totalment diferent de la que qualsevol altre mortal faria. En algun moment Lluís Homar pren tota la força d’escena i eclipsa el potencial que aporten els altres partícips de la història. De totes maneres, el repartiment aconsegueix transmetre totes les sensacions a la perfecció; un bon treball en equip per la dificultat de representar en vers, amb […]

Tot i que no en som gaire amants d’aquestes peces, creiem que s’han de veure. En aquest cas es tracta de EL PERRO DEL HORTELANO, escrita entre 1613 i 1618 per Lope de Vega, i que ens porta la Compañia Nacional de Teatro Clásico de Madrid. A la roda de premsa la directora de la proposta, Helena Pimentel va comentar que es tracta d’una comèdia única, amb una gran personalitat. Una comèdia que retrata els vaivens amorosos de la comtessa Diana (comtessa de Belflor) i el seu secretari Teodoro, uns amors encotillats per la rigidesa imposada per les jerarquies socials. Una comèdia que destaca per la construcció dels personatges, per la relació que s’estableix entre ells amb malentesos i situacions […]

Medusa és un muntatge al servei d’un text, el de Ricardo Menéndez Salmón adaptat per Pablo Ley, capaç de generar un univers sencer. La història gira entorn un fotògraf de l’oficina de propaganda nazi que es dedica a documentar l’horror de la guerra i els camps d’extermini. La seva biografia tan minuciosa com falsa (encara que sembli mentida) ens proposa una reflexió sobre l’horror i la nostra capacitat per convertir-lo en art. Amb una posada en escena abstracta que funciona com un reforç constant del text, copsant les seves imatges i accentuants els seus símbols, Medusa és un muntatge pels que ens obsessionem amb els textos i els veiem al nostre cap mentre llegim. Més informació a Somnis de teatre

…per a un text que no ho és tant. Les noies de Mossbank Road promet una història sobre l’amistat, però acaba posant sobre la taula la romantització d’una època passada on totes èrem més joves, més maques i més lliures (suposadament). L’acció avança amb microescenes que no permeten cap mena de progressió dramàtica, separades per el·lipsis de temps cada cop més llargues. Pel que fa a les tres dones protagonistes, malgrat tenir tres actrius de la talla de Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat, els personatges són esquemàtics i estereotipats i es mouen erràticament en un espai buit que esdevé tans llocs diferents que hi ha moments que ja no sabem ben bé ni on som. En resum, un […]

Atresbandes i Reckless Sleepers ens proposa un sopar amb plats demanats per comdemnats a mort i darreres paraules pronunciades per personatges de la història universal i la cultura pop. Tot plegat per recordar-nos, d’alguna manera, la nostra mortalitat i que a la mort s’hi pot arribar conscienment o de manera inesperada. En un ambient agradable, acompanyats d’uns amfitrions immillorables i amb menjar per compartir, L’últim sopar és un espectacle molt recomanable per deixar-se portar per les paraules i històries que s’hi proposen i passar una molt bona estona. Més informació a Somnis de teatre

Tender Napalm desplega una metàfora de fantasia per intentar explicar el mal que fa la pèrdua d’un fill. El text, que sovint es perd en si mateix i hi ha moments que porta massa lluny les seves imatges, proposa una illa plena de perills i monstres que Sixto Paz i la companyia de circ Psirc han estat capaços de recrear en escena fusionant els seus llenguatges escènics. Així, la feina conjunta entre intèrprets de text i de circ dona com a resultat una posada en escena màgica i plena de bellesa, en el que cap peça destaca per sobre de les altres ni tampoc no queda relegada. Una mostra perfecta del potencial que té aquesta fusió de llenguatges. Molt recomanable. […]

El més nou de la companyia Obskené (que va fer-se coneguda amb el seu Fuenteovejuna) torna a trencar completament amb els seus treballs anteriors, per abordar una obra amb missatge polític. Amb un posada en escena que transita entre el còmic i els dibuixos animats, i unes interpretacions excel·lents i arriscades, properes al clown, Alpenstock promet una crítica política punyent i àcida, però, a grans trets, acaba resultant una ridiculització (divertida, això sí) de l’extrema dreta xenòfoba. El seu principal problema és que no qüestiona el públic, sinó que l’agermana en la superioritat moral envers «aquells altres» que són dretans i racistes i això, en el fons, resulta ben poc interessant. Més informació a Somnis de teatre

La companyia barcelonina La Virgueria, creada l’any 2009, va guanyar el X premi Quim Masó de produccions teatrals (dins del marc del Festival Temporada Alta 2016), amb el projecte MEDUSA. MEDUSA parteix de l’adaptació que Pablo Ley va fer de la novel·la homònima de l’escriptor asturià Ricardo Menéndez Salmón, sobre el cineasta, fotògraf, dibuixant i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Una adaptació teatral arriscada amb un magnífic resultat. Prohaska va ser un artista molt singular, obsessionat amb la desaparició i la invisibilitat, i fidel observador de les atrocitats i vergonyes humanes del segle XX. Un observador de l’horror. En entrar a la sala ja observem als quatre intèrprets posicionats a l’escenari, Isis Martín és la primera a parlar, es presenta […]

Como buena comedia clásica, El perro del hortelano es un texto relleno de amor, celos e ingeniosos juegos de palabras. Y estos son los ingredientes defendidos en la versión que Helena Pimenta dirige al frente de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. La condesa Diana es una más de las protagonistas que se enamoran típicamente de alguien de menor rango social y que por ello se enfrentan a la eterna rivalidad entre la razón y el corazón. Sin embargo, si en otros autores como Marivaux – pienso en El juego del amor y el azar que vimos hace unos años en esa misma sala del TNC, dirigida por Josep Maria Flotats- la condición social resulta determinante y felizmente inviolable, el […]

5’ Sala petita, rajoles al terra. Públic a banda i banda. Els he vist en arribar. Els actors han entrat. Anna Gras-Carreño i Adrià Diaz. S’hi estan deixant la pell i la vida. 15’ En algun moment m’ho estan interpretant a mi sola. Parlen d’amor. De l’amor perfecte. De pensar com aconseguir l’amor perfecte. 35’ Juguen. Es sotmeten un a l’altre a un examen exhaustiu. Es miren un a l’altre. Respiren junts. Molt junts. S’enamoren … o creuen que s’enamoren. 75’ Que és difícil això de ser actor. Potser tant difícil com estimar. T’hi has de deixar l’ànima, la imaginació. T’has de donar. Actuar i estimar és això: obrir-nos de mig a mig i ser nosaltres i rebre l’altre (l’amant?, […]

Fa gairebé tres anys, passejant pel Strand de Londres, em vaig trobar amb un teatre que feien una obra anomenada Di and Viv and Rose, la qual anava acompanyada per un cartell bastant caspós pel meu gust. Em va cridar tant l’atenció negativament que va fer que no sentís cap interès en llegir absolutament res de l’obra, ja que transmetia la sensació de ser la típica comèdia dolenta i passada de moda. De fet, quan vaig llegir a principis de temporada que La Villarroel anava a fer Les noies de Mossbank road, em vaig sentir atret per aquesta i no la vaig relacionar amb aquella obra de Londres fins que el dia de la seva estrena vaig sentir els noms […]

Nit d’estrena al Teatre Romea, de la nova dramatúrgia de Ramon Madaula dirigida per Jordi Casanovas; una proposta que ja es va poder veure fa poques setmanes a Girona, dins del Festival Temporada Alta. Es tracta de la quarta obra de l’autor i aquesta vegada està situada en el jardí d’una casa adossada del Vallès Occidental, on tres generacions de Jordis celebren la seva onomàstica. Tal com va comentar fa pocs dies, el mateix Madaula a la roda de premsa, ADOSSATS és una comèdia que tracta de la manca de comunicació en una família «normal». Una parella, en Jordi pare i la Carme viuen en una casa adossada al costat de Polinyà, amb el seu fill que també es diu […]

Teníem moltes ganes de veure aquest monòleg de Felipe Cabezas a la Sala Fènix, cinquè monòleg teatral de l’artista en la que serà la cinquena temporada de la sala. A finals del mes de novembre, a la roda de premsa ja ens van comentar que, en aquesta ocasió han fet tàndem de direcció amb Jordi Pérez, director artístic de La Vilella, que ha assumit la part de direcció actoral, la direcció d’art (mascares i vestuari) és d’Anna Chwaliszewska i l’espai sonor d’Orestes Gas. Els bufons, des de sempre, són uns personatges que han permès parlar de temes que la censura prohibia i criticar institucions i persones que aparentment eren «intocables». En aquesta proposta el bufó del rei Lear no deixa […]